La Junta de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (ADDPC) signa aquest manifest amb motiu del Dia Mundial del Teatre.
Tornarem a aixecar el teló
Aquest 27 de març de 2020 estem en crisi sanitària, social i econòmica general. I molt abans, en crisi social i econòmica per al sector de la cultura i concretament del teatre. Fa molt de temps que es pateixen unes retallades i una inseguretat preocupants que afecten a les productores, les companyies, als teatres, i sobretot a l’actriu i l’actor. Per desgràcia no és cap novetat si diem que a Catalunya un alt percentatge dels actors i les actrius, directors i directores, dramaturgs i dramaturgues i la majoria de feines relacionades amb els espectacles en directe, ens trobem en una situació d’una precarietat extrema.
Res de nou, oi? Doncs malgrat tot, els actors i actrius, directors i directores, dramaturgs i dramaturgues seguim creant, muntant i presentant espectacles per a tu, públic.
La cultura, el teatre, ens fa humans, fa de mirall de la nostra condició, amb els valors i misèries, fortaleses i pors que vivim cada dia, és un bé de primera necessitat. Tampoc és nou, oi? No us fa la sensació que ho diem i ho escoltem sempre els mateixos?
Et necessitem. Ens necessitem!
Aquests dies als intèrprets ens és impossible pujar dalt d’un escenari i tu, públic, estàs confinat i no pots assistir als espais escènics. Momentàniament ens hem adaptat i ja sigui a les xarxes, als balcons, als patis interiors o des de les finestres ens hem emocionat, calmat, commogut o divertit … però volem tornar al teatre!
Tornarem a entrar a un teatre i a respirar aquella olor del pati de butaques, de les cordes, l’olor de l’escenari… tornarem a fer teatre pels carrers i les places. Tornarem a la normalitat. I el teatre també. Però… quina normalitat?
No podem tornar amb les mateixes precarietats que coneixem tots i totes des de fa temps i que la situació d’emergència que estem vivint ha posat en evidència.
Els governs han de cuidar a la ciutadania, el cos i l’ànima, i el teatre cura l’ànima, estimula els sentiments i la reflexió. I la crítica. Això és imprescindible i no ha de fer por als representants polítics. Potser ha arribat el moment de fer reparticions més justes, menys especulatives.
No podem tornar al teatre així!
Les administracions hauran de fer molts més esforços per dotar al col·lectiu professional de major estabilitat i protecció, pal·liant la seva constant intermitència, i els actors i actrius haurem d’aprendre a dir NO moltes més vegades del que ho fem, i a deixar ben clar que no n’hi ha prou amb la nostra vocació per mantenir el teatre a casa nostra.
Segur que caldrà canviar prioritats, cal valorar i donar molts més recursos a la investigació científica, tecnològica, a la sanitat… però sense deixar de banda el món de la Cultura, al Teatre.
La Cultura és un bé essencial.
El Teatre és un bé essencial!
JUNTA DE L’AADPC
