Guionistes al cim

Tribuna escrita per Carmen Abarca, presidenta del GAC (Guionistes Associats de Catalunya)

Gràcies a l’èxit de la ficció televisiva i d’alguns programes mai s’havia parlat tant dels guionistes. Però, malgrat aquesta inesperada popularitat, els guionistes continuem sent considerats per bona part dels professionals del sector poc més que uns peons, absents quan arriba l’hora dels reconeixements (a mi una vegada no em van convidar a l’estrena de la meva pròpia pel·lícula perquè se’n van oblidar), però màxims responsables quan es tracta de donar les culpes dels fracassos: era un mal guió.

A casa nostra tothom s’omple la boca parlant dels models de producció audiovisuals europeus, especialment de països petits que han sigut capaços de crear èxits que han triomfat arreu del món. Aquí voldríem fer com a Dinamarca (quin tros de Borgen que ens podria sortir!). Fantàstic. I com ho han fet? Són més llestos els danesos que nosaltres? La resposta és: sí.

Valorar i respectar la feina dels guionistes no significa menystenir la feina (igual d’important) de direcció ni de producció

Tot va començar fa uns anys, quan el màxim responsable de ficció de la televisió pública danesa va viatjar als Estats Units per estudiar com treballaven allà. A la tornada va reunir els professionals del sector (productors, directors i guionistes) i els va demanar una sola cosa: havien de treballar plegats, i –atenció!– els guionistes havien d’estar a dalt de tot. Tenien clar que la peça clau de tot l’engranatge era la seva visió com a creadors. Sembla que la fórmula els ha funcionat. Sense grans pressupostos i amb temps (els guionistes dediquen anys a gestar els projectes i els paguen per fer-ho) han sabut aprofitar la seva cultura i la seva realitat per crear històries universals. Vol dir tot això que si ho deixem tot en mans dels guionistes aconseguirem productes audiovisuals sòlids i exportables? Òbviament, no.

La clau de l’èxit no es troba només en els guions. Valorar i respectar la feina dels guionistes no significa menystenir la feina (igual d’important) de direcció ni de producció. El problema és que a casa nostra no s’inverteix prou en guions. No apostem per la base i construïm la casa començant per la teulada. En molts casos els guionistes treballem en la precarietat més absoluta (segons l’última enquesta feta pel GAC, un de cada quatre guionistes cobra menys de mil euros mensuals) fins que els projectes aconsegueixen finançament, i després som apartats de tot el procés de producció. Ser guionista és una vocació, però també és un ofici, i hem de poder viure dignament de la nostra feina. Tothom hauria d’entendre que en un món global el sector audiovisual ha d’apostar per la creativitat si vol convertir- se en el referent cultural que hauria de ser.