Foto Maider Mendaza

En l’actor se suma a la joie de vivre, l’alegria d’estar en escena.

Desprèn rigor, bondat, mètode, ordre i pau. Enric Majó (Rubí, 1945) forma part de la generació nascuda als anys quaranta, una llista llarga i saborosa (Joan Borràs, Ángel Pavlovsky, Rosa Maria Sardà, Pep Torrents, Carme Sansa, Maife Gil, Anna Lizaran, Josep Maria Pou, Àngels Moll, Carles Velat, Joan Crosas, Mario Gas, Camilo García, Pep Cruz, Àngels Poch). Sobrepassats els cinquanta anys de trajectòria als escenaris, l’investiguem. I acabem estimant-lo després de parlar amb ell més de dues hores.

Si li sembla, repassem una mica la seva trajectòria, per dècades. Va debutar el 1965 amb vint anys, sota la direcció d’Adolfo Marsillach, amb Después de la caída. Abans havia fet alguna activitat teatral?

No. Sempre ho explico. Jo sóc aquí per casualitat. Vinc d’un món en què era molt clar que la vida te l’havies de guanyar, havies de treballar. A dotze anys ja treballava. El meu pare era pastor, la mare tenia cura de la casa, de la granja. Jo no sabia el que volia ser de gran. Provava coses. Una de les que vaig provar, gràcies a uns amics, fou entrar a l’Institut del Teatre. Vaig veure que hi havia gent que es divertia molt fent teatre. Va venir en Marsillach i em va contractar. Amb ell també començà a atrapar-me la tramoia teatral. Però no sóc un actor vocacional. La vocació, l’entusiasme, m’ha vingut després.

De bon principi, grans autors… L’agost del 1965 estrena un Lorca…

Vam fer La zapatera prodigiosa. A partir d’aquí, però, Esteve Polls se n’anà a Amèrica. Érem una companyia fantàstica. Fent de mozos hi havia Enric Pous, Mario Gas, jo. Hi havia una gent amb qui després no hem parat de treballar.

I el novembre del mateix any En Baldiri de la costa amb la Compañía Paco Martínez Soria, al Teatre Talia.

Era realment el teatre professional que es feia aquí. El Baldiri fou un èxit impressionant. En aquesta obra vaig conèixer Rosa Maria Sardà, i Mercè Bruquetas, Pau Garsaball… El meu començament teatral fou molt divertit i molt fàcil. Això i debutar amb Adolfo Marsillach —amb una formació nul•la— només es pot fer per joventut i inconsciència. No n’estava segur, de voler continuar, però vaig pensar que m’ho havia de prendre seriosament i per això vaig entrar a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG).

Entrem a la dècada dels setanta… Ronda de mort a Sinera. Direcció de Ricard Salvat.

En Salvat em va clissar ràpid. Em va veure treballar a la Cúpula. Com preparava, assajava, l’Èdip. Jo havia vist el Ricard a la part alta, mirant el procés de treball de tota la gent. Jo m’ho passava bé; així és que m’hi passava moltes hores allí.

L’Espert i Víctor García. La mítica Yerma lorquiana. Som a l’octubre del 1971.

He conegut gent important a la vida. I sempre al teatre, és clar. Però genis només n’he conegut un, i és el Víctor. Era un geni, per tant, vivia malament. Tenia una vida difícil, fascinant per a tots els qui l’envoltàvem però no per a ell. Estar amb la Companyia Espert va ser com fer una carrera universitària. Trepitjar els festivals més importants del món… La Núria tenia una representant internacional, Ninon Karlweiss, que també portava Grotowski i Peter Brook. Va ser una època importantíssima en la meva formació. Els del The Living Theatre també venien…

I el 1981 arriba el Manelic. Hi havia el precedent intens d’Enric Borràs…

Jo no m’atrevia a fer-lo. Va ser un estiu que estava a casa de Sara Montiel i Pep Tous —dos bons amics—, a Mallorca. I ell em va dir: “Quan penses fer el Manelic? Si no el fas tu, te’l pago jo, faig jo d’empresari i em forraré”. Allò em va donar l’empenta per fer Terra baixa. A Barcelona, només el vam fer al Poliorama. Després vam voltar pertot arreu.

La dècada dels noranta, concretament el 1991, estrena a Madrid.

Em van trucar del Clásico per incorporar-me a la companyia. Vaig estar-hi dos anys. Adolfo Marsillach pretenia que els actors fessin de protagonistes en una obra i en una altra, de secundaris. Van ser uns anys també molt guapos. Si estaves amb l’Adolfo, treballaves seriosament. Recordo aquelles frases brillants que deia: “Aquí es ve a treballar, no estem de pícnic. Ens ho passarem bé o malament, però primer es treballa”. La responsabilitat de l’Adolfo era fantàstica.

El 1993 fa de torturador de María José Goyanes, al Teatro Maravillas.

Sí, va estar molts mesos a Madrid. Els actors vam estar treballant amb el director, Omar Grasso, ens hi vam implicar i ens vam documentar moltíssim. D’alguna manera estàvem fent com la revolució a l’escenari. Va venir l’autor, Ariel Dorfman, i en veure un assaig general va dir: “M’agradaria parlar amb tots, després”. Així, ens vam reunir els dos actors i l’actriu, l’escenògraf, el director, algú de producció. Però ell va dir: “No, no, aquí no hi ha acomodadors, ni la taquillera… Estem fent una obra tots i ells també hi treballen”. Jo no ho havia vist mai, allò. A aquella gent era la primera vegada a la vida que els feien seure a la platea. I llavors ens va qüestionar coses importants: “Vosaltres heu volgut fer això i l’obra no planteja això”. Mai m’he sentit tan acompanyat per la gent del teatre com en aquesta funció.

Es retroba amb Salvat, el 1998.

Sí. A A la jungla de les ciutats, de Bertolt Brecht. Després de molts anys. Aquí ja em tractava de tu, però a la Companyia Adrià Gual sempre m’havia tractat de vostè: “Majó, avui com farà la funció vostè, bé o com sempre?” Ara, de gran, ja li contestava: “Mira, faré el que podré, com tu quan dirigeixes”, o coses així.

Majó i jo parlem una mica de dos savis, l’Albertí i la Cunillé, amb l’excusa de les funcions d’El bordell (2008). A continuació, li referencio les participacions de la dècada actual. Hi ha un bon grapat d’obres en què l’ha dirigit Ollé: (Mishima), Tot esperant Godot (Beckett), À la ville de… Barcelona, Doña Rosita la soltera (Lorca), El somni d’una nit d’estiu

El director és la peça fonamental en un muntatge?

Sí. Per a mi, sí. Un gran personatge en mans d’un pèssim director et pot arribar a fer fer el ridícul. Hi ha de ser, encara que sigui per discutir-t’hi, debatre o per estar-hi d’acord.

Quins escenaris visitarà el muntatge actual que interpreta, Una vida al teatre?

Hem estat a Girona, a Rubí… A l’octubre anem a La Seca.

Resulta inevitable ponderar aquests cinquanta-un anys de trajectòria professional com a actor i setanta-un de vida. Què l’omple de satisfacció?

Estic content d’haver sobreviscut. He conegut gent fantàstica, actors i actrius, que no han pogut més i han plegat. El que valoro més és haver tingut sort, salut, força, i haver-me sabut administrar econòmicament, per poder sobreviure d’això. A la nostra feina la inestabilitat és una constant. I estic content d’haver fet grans títols, grans títols de tots els gèneres. D’haver pogut estar amb grans companyies voltant pel món o, quan convé, estar en un teatre dels més petits. Penso que m’he de divertir en aquesta feina. En el moment en què m’avorreixo, malament.

Què té pendent l’Enric Majó, l’ésser humà i/o l’artista?

Com a artista crec que tinc pendent fer una carrera d’artista, el que passa és que m’estic començant a cansar. Sempre aspiro a estar en un gran muntatge, amb un gran director i gaudir moltíssim treballant. Penso que algun dia arribarà. Sempre n’hi pot haver un de millor, t’ho dic malgrat t
ota la trajectòria viscuda. Però hi ha factors que són l’edat, la memòria, l’agilitat, el cos, etc., i veig que això marca uns límits. Si el muntatge ja el veig fet, no trobo que hi hagi de ser.

El sociòleg alemany Ulrich Beck, que va néixer un any abans que vostè, al llibre La sociedad del riesgo (1986), diu: “No només les persones són les que perden credibilitat sinó també les funcions que fan”. Qui ha perdut credibilitat per a vostè?

Bàsicament, el que ha davallat és el món polític. Cada dia, sembla mentida, estem baixant més. Arribem al soterrani i encara hi ha més per explorar. Això ha estat una gran decepció. Quan em deien que érem “la generación del desencanto” —a partir del títol de la pel·lícula—, no m’hi sentia mai reflectit, però ara penso que sí.

Escolto un fragment d’An Evening in the Village, de l’hongarès Béla Bartók. Va morir el 1945, quan va néixer Enric Majó. Potser aquestes notes musicals suggereixen la joia que sent ell quan trepitja, lúdic, generós, rotund i estricte, el prosceni teatral.

 


Memòria viva

La memòria d’Enric Majó és excel·lent. No farà un llibre de memòries?, li demano. De moment no tinc valor, diu. No és una qüestió de temps. Trobo que parlar així com ho faig amb tu és molt més fàcil que no pas començar a burxar en la memòria en soledat. No es pot encarregar, no serveixen els escrivents. Per a mi, les memòries que tenen valor són les autobiografies. La sinceritat que et demanaràs tu sol, al davant de l’ordinador, això amb un interlocutor… Tu sol no fas trampes. Em quedo sense les seves memòries, però, malgrat això, amb la idea que Majó és un gran defensor de la recuperació de la història del teatre. N’és un exemple la seva participació durant un temps al “Taller de la Memòria” d’AISGE, com a coordinador a Barcelona. Bravo, totalment bravo.

Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta