Foto: Manuel PérezGastón Core al bar de la Sala Hiroshima (carrer Vila i Vilà, 67)

Entrevistem el responsable de la nova Sala Hiroshima.

La bomba Hiroshima va esclatar a Barcelona el passat mes d’abril. Una nova sala alternativa obria al barri de Poble-sec, a tocar del Paral·lel, amb la intenció de desplegar una programació de risc basada en els nous llenguatges de l’escena i amb especial atenció al moviment i la tecnologia. La proposta ha caigut bé entre el públic i, passat el boom inicial, és bon moment per parlar amb Gastón Core, el seu director, i veure cap a on es dirigeix l’ona expansiva del local.

Obrir una sala de risc en època convulsa. És una bogeria?
El cas és una mica particular. Començant per l’origen, jo sóc argentí i el risc té un altre significat per a mi, altres connotacions. Des d’on jo vinc, el risc sempre està present, sempre tenim la sensació de no saber el que passarà demà. Des del meu punt de vista, Hiroshima era una oportunitat per replantejar certes coses, per plantejar un projecte que suposi una superació de certes limitacions existents en el marc actual. Després, tant per a l’equip com per a la persona que ha fet la inversió, es tractava d’un moment ideal per plantejar una nova forma de veure les coses. Quan s’ha arribat a un panorama tan desolador—amb situacions tan crítiques com la pujada de l’IVA cultural o la caiguda del sistema d’organització institucional de la cultura—es va arribar a la conclusió que calia fer una aportació particular i oferir un model diferent.

L’acollida, tant per part del públic com de la professió, ha estat càlida.
S’ha viscut bé. El teatre sempre està en una situació fràgil. Sobretot el tipus de teatre que practiquem a Hiroshima. En aquest sentit, la gent està més alerta i el públic es concentra més, s’informa més. La rebuda que ha tingut Hiroshima ha estat molt intensa, i això també ve donant pel context de crisi.

Aquesta rebuda us fa intuir que calia un projecte com Hiroshima a Barcelona?
El teatre de Barcelona està molt especialitzat en un tipus de format de producció, en un tipus de teatralitat, amb sales que ofereixen una programació força pareguda, amb un tipus de procés creatiu i, per tant, amb produccions molt semblants. La major part dels espectacles que tenim a sales alternatives són espectacles que segueixen un patró relacionat amb la dramatúrgia de text i, alerta, estan força bé. Els dramaturgs catalans són fantàstics i hi ha una aposta molt forta pel teatre de text. S’ha fet una tasca molt interessant i tot això ha generat uns resultats molt bons. Ara bé, és cert que hi ha una gran concentració d’aquests tipus de llenguatges. Hi havia a Barcelona, per tant, una manca d’una plataforma estable que programés propostes alternatives. Hi ha determinats artistes que els pots veure a un festival concret, però no a una sala amb condicions i un cicle de programació estable.

Hi ha, doncs, a Barcelona moltes sales titllades d’“alternatives” i molt poc teatre alternatiu?
La paraula “alternatiu” en aquesta ciutat està injuriada, i això és greu. El problema són els processos de producció. Una sala alternativa no pot assumir el mateix procés de producció d’una sala gran, ha de treballar amb una altra infraestructura, amb un altre tipus d’artistes, amb altres col·laboracions i processos. Des del meu punt de vista o des de la meva formació, l’alternativa és justament una proposta paral·lela, una altra visió, una perspectiva diferent. Per tant, de la meva part hi ha una intenció de revaloritzar la paraula “alternativa”, dotar-la de contingut. Perquè és molt important per als “no alternatius”, tenir una alternativa real.

Hiroshima no és, però, l’única sala on es treballen els nous llenguatges i les propostes més arriscades.
Cert, però aquí conflueixen dues coses: hi ha un espai amb unes condicions tècniques, de dimensió, que són molt adequades, que permeten uns espectacles amb unes necessitats de moviment, desplaçament i infraestructura tècnica, a més d’una proximitat amb el públic. En resum, amb unes proporcions acceptables. A més a més, és un espai molt cèntric: hi ha un element molt important de l’acollida del públic que és l’espai, el projecte té a veure amb com està plantejat l’espai i la seva proporció. És cert que tenim l’Antic Teatre que ja funciona molt bé, però presenta una limitació d’espai que aquí no trobem.

Ja des del principi teníeu clara la línia de l’espai?
Jo vinc d’altres àmbits, he treballat per cinema i m’he format en el moviment. Des del principi notàvem que hi havia, per dir-ho amb paraules mercantils, una veta de negoci, una necessitat, una carència d’un espai d’exhibició d’aquest tipus de propostes. És el tipus de teatre que més conec i em sento més capacitat de programar. Perquè hi ha artistes que giren per tot el món i no tens la possibilitat de veure’ls a Barcelona, tret de festivals concrets. Això frustra una mica, perquè fa la sensació que no es treballa l’acompanyament d’aquests artistes que estan produïts per nosaltres, que tenen subvencions i no els podem veure a la nostra ciutat. També està el fet de generar un públic futur. És a dir, per a la gent que li costa entrar a un espectacle d’innovació. En definitiva, volíem trencar un punt d’endogàmia que es viu aquí. Volem treballar, per tant, un públic el més heterogeni possible. En aquest sentit, els llenguatges del cos, de la tecnologia i la imatge ens semblen molt més fàcils de comunicar.

L’especialització, és un remei contra la manca de públic?
No ho sé, però crec que treballar uns tipus de llenguatges concrets ajuda. Tot extret del seu context perd un valor de significació. Per nosaltres és important generar un discurs, i un contingut. És molt difícil programar una sala, els espais pesen molt i s’han d’omplir. I és clar, la crisi ens ha afectat molt a tots. La gent va a buscar el que pot funcionar. Però crec que cal ser persistents en els discursos perquè això és el que a la llarga genera valor.

No us espanta tancar massa la línia? Hi ha tant de públic per aquest tipus de propostes?
És cert que no hi ha tant de públic per aquest tipus de propostes. Però n’hi ha, més del que ens pensàvem inicialment. Però per altra banda jo no crec que ens tanquem, al contrari, crec que l’obrim, pel nostre tipus de discurs. Hi ha gent que no s’atreveix a crear certes coses perquè després és difícil exhibir el resultat de treball, que tingui sortida. I és una llàstima. Jo no tinc por a tancar el discurs, crec que la programació en veritat és molt eclèctica, amb una coherència pel que fa a l’estètica i a la manera d’entendre el teatre. Tot forma part d’una filosofia.

De tota la programació d’aquesta temporada, recomana’m un espectacle per algú que no hagi vingut mai a Hiroshima i un altre per als que vénen cada setmana
Per als que no ha vingut mai, indubtablement, Agnès Mateus i el seu Hostiando a M [de l’11 al 15 de novembre], perquè té molts nivells de lectura i, alhora, té la diversió garantida. Per als més avesats al nostre projecte, Pablo Esbert amb Introducing the Star [del 19 al 21 de novembre], que justament a mi el que més m’interessa són els espectacles programats per als qui entenen molt, per als que vénen cada setmana. Pablo Esbert té una cosa molt interessant de tècnica però, per altra banda, els recursos estilístics són molt pop. És un espectacle molt ben pensat a nivell de connexió entre tipus de públics diferent
s. És un espectacle molt acabat. Tot i que s’ha de dir que a tots els espectacles els tinc molta estima.

Compartir.

Sobre l’autor

Treballar la cultura, fer visible el món amb l'objectiu de millorar-lo. Tota la resta és folklore. Director d'Entreacte, entre moltes altres coses.

Deixa una resposta