La barreja de gèneres, tan present en el teatre contemporani, ha produït el que se’n diu “escena híbrida”, un terme que sovint només s’aplica als joves irreverents i que és gairebé exclusiu nostre.

El Falaise, de Baró d’Evel, què és? Circ, dansa, teatre? I La plaza d’El Conde de Torrefiel? I Kingdom, d’Agrupación Señor Serrano? I Excalibur, de les Hermanas Picohueso? I Rèquiem nocturn, de Pere Faura? Dins la nomenclatura que fem servir a casa nostra, serien “escena híbrida”, terme inventat per Jordi Fondevila a l’Estudi específic sobre l’àmbit sectorial de l’Autoria Escènica Interdisciplinària No-Convencional (o Escenes Híbrides) a Catalunya, escrit per encàrrec de l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC, 2019). Una denominació que tot just ara comença a quallar i que no compta amb gaires amics fora del país. Només el Festival d’Avinyó qualifica d’“indisciplines” el que nosaltres en diem “híbrids”. A França, tanmateix, més enllà del certamen provençal, ningú no utilitza “indisciplines” per referir-se a la barreja. Falaise és teatre, dansa i circ. Per als belgues, La plaza és teatre. Ras i curt.

Per als teòrics europeus, encara estaríem parlant de “teatre postdramàtic”, és a dir, una mena de teatre on el text no és qui mana i on hi intervenen altres gèneres escènics, com la dansa, el circ, etc. I aquí hi podríem afegir des de La Fura dels Baus fins a Alain Platel o Rimini Protokoll. Cadascú des del seu origen, que tothom prové d’algun lloc. Tant els de Moià com el de Gant o els de Berlín han utilitzat tot el que l’escena els ofereix per portar a terme un sol art: teatre. I els uns fan teatre performàtic, l’altre fa dansa-teatre i els altres teatre documental. Adjectius per a un substantiu que té almenys 2.500 anys d’història i a qui ja no li ve d’aquí.

‘Moviments polítics’ de Sònia Gómez © André Broessel

Fa uns anys, li vaig dir a Sònia Gómez si li aniria bé que la posessin a la secció de teatre en lloc de la de dansa, encara que l’espectacle que presentava aleshores, Moviments polítics, s’estrenés al Mercat de les Flors, la casa de la dansa. Em va dir que no, que li agradava més ser a la de dansa. Per què?, li vaig preguntar, sobretot perquè mai ha inclòs, per exemple, una coreografia a cap espectacle seu, els quals, a més, solen tenir molt text. “No sé, m’agrada més”, va dir-me. La qüestió és que Gómez se sent més a prop dels Mal Pelo que de Mario Gas. I com ella tots els artistes que han volgut allunyar-se de cert classicisme en la posada en escena, allò de fer parlar un o diversos actors, amb una llum, un vestuari i una escenografia, amb unes maneres determinades, un aire.

El nom i la cosa

Però si ho pensem fredament, la classificació no té gaire sentit. No ens estem referint, sempre, al teatre, a la representació? I quan parlem d’escenes híbrides, del que estem parlant de veritat és de poca-soltes. Vull dir d’artistes que reneguen del purisme i que aprofiten tot el que els ofereix el món per portar-ho a escena segons les necessitats que tenen en aquell moment. Tornant als Baró d’Evel, estem parlant d’una companyia que prové del circ i que en els últims anys ha anat eixamplant coneixements fins a integrar la dansa, la música, les arts plàstiques i el teatre en els seus espectacles. Tenim clar que La sort du dedans era circ. Si volguéssim etiquetar Falaise ja ens costaria una mica més. Què és, doncs? Per al Grec, “escena híbrida”. Per a la Grand-T (Nantes), “teatre, dansa”.

‘Falaise’ de Baró d’evel ©François Passerini

Col·locaríem Calixto Bieito, la Needcompany, Bob Wilson, Katie Mitchell i Angélica Liddell dins el mateix sac? Molt em temo que no, per molt poca-soltes que siguin, per molt que hibridin. Bàsicament, perquè són grans i tenen una trajectòria sòlida al darrere. Al Festival d’Avinyó utilitzen el terme “indisciplines” per als espectacles que tenen un punch suplementari, polític, visual, estètic, per als aixecats per artistes inclassificables i, sobretot, per als joves irreverents. Ens venen a dir que no saben ben bé què ofereixen, que allò és per a les noves generacions i que l’artista s’està ficant en un jardí.

El debat de les etiquetes

Aquí, a on la cultura teatral és més feble que al nord dels Pirineus, hem necessitat inventar- nos un gènere per a tota una generació força nombrosa que ha trencat els esquemes del teatre convencional. Per una única raó: fer-li saber al públic que no es tracta del teatre-de- sempre. Fa un parell de dècades hi havia els rars, en Carles Santos, la Fura dels Baus i pocs més. Ara són multitud. I cap d’ells, com Sònia Gómez, no se sent pròxim a Josep Maria Mestres o a Carme Portaceli. Segurament, els interessa més la feina de James Thiérrée, Wim Vandekeybus i Julian Schnabel, són més d’assaig i poesia que de novel·la. Els agrada més Emmanuel Carrère que Yasmina Reza. Són més de Canal 33 que de telesèrie de tarda.

‘Kingdom’ d’Agrupación Señor Serrano © Vicenç Vilaplana

És bona, la diferenciació, això de posar etiquetes? Fa cinc anys, abans de la inauguració al Lliure de l’antològica de l’Agrupación Señor Serrano, li vaig preguntar a Àlex Serrano, que porta molts quilòmetres damunt les espatlles, sobre el tema, i va fer cara que no. Em va dir que haver-los col·locat, a Catalunya, sota les denominacions de “nous llenguatges” o “alternatius” els havia perjudicat. Tampoc no els havia anat bé que estiguessin només en festivals de noves tendències: “Si bé ens donava notorietat en un moment concret, també t’apartava, et convertia en excepcional”, assegurava. I això només els passava aquí, ja que a Europa es trobaven, i es troben, en les programacions estables dels teatres. “Mentre a la sala gran fan Txékhov, a la petita hi som nosaltres”, deia l’artista.

Normals o radicals?

El conservadorisme, tan típic nostre, ens faria pensar que quan ets jove, experimentes, busques un camí, hibrides, i així que et fas gran vas acomodant-te en el teatre i acabes muntant un Shakespeare. El tòpic, tanmateix, es trenca si pensem en algú com Roger Bernat. Fa tretze anys, en una entrevista a l’Avui, oferia una resposta clarivident a la pregunta de per què li deien radical: “M’ho diuen perquè sóc normal i el normal esdevé escandalós. Em sembla molt més radical fer un autor del segle xvıı que utilitzar el Google Earth, que ho sap fer tothom que té ordinador. El que és radical és no adonar-te que el món segueix girant i que hi ha problemes de la nostra època. El que és radical és fer Shakespeare avui dia.” Més raó que un sant.

És bona, la diferenciació, això de posar etiquetes?

M’agradaria pensar que el terme “escenes híbrides” té data de caducitat, que arribarà un dia en què no caldrà, que serem prou madurs tant per entomar una obra de Guimerà com per assumir una peça immersiva de Bernat, que tant l’una com l’altra viuran en igualtat de condicions. El públic és qui decideix què val la pena i què no, però la diversitat és un tret imprescindible per valorar una cultura. I els diners van en massa cap a una direcció, la defensa del teatre clàssic. O una manera, diguem-ne, clàssica de fer teatre. Els híbrids, els poca-soltes, els lliures, al final, són els pobres. Sempre es diu que l’obra catalana més representada arreu del món dels últims vint anys és El mètode Grönholm, de Jordi Galceran. No ho dubto. Estic segur, no obstant això, que la segona és La consagració de la primavera de Bernat.

També t’interessarà…

– Hibridació: quan la forma també és missatge

– Marion Betriu, els fruits de la incertesa, entrevista a la directora del Festival TNT

– Etiquetes sense nom (o el desbordament dels formats escènics)

 

Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta