opinió

El director del Festival Grec, Ramon Simó, ens dona les claus bàsiques per gaudir de la gran cita teatral de l’estiu.

Aquesta tarda m’han donat quatre curriculum vitae. Deu ser de les poques paraules que diem en llatí; a mi, però, m’agradaria saber què en feien dels “fulls de vida” (versió colombiana del CV) en l’època en què es parlava llatí. No ho sé, però sí que dic que a mi em causen malestar.

La posada en marxa de la Joven Compañía, que acaba d’estrenar a Madrid Invasión, de Guillem Clua, després de Fuenteovejuna, ha despertat un fugaç debat als mitjans sobre el tradicional abisme que hi ha al nostre país entre l’escena i els nois i noies d’entre 12 i 20 anys —a la pràctica i com a espectadors— i sobre la responsabilitat del sector i de les administracions en aquesta situació. Mentre que, a d’altres llocs, com el Regne Unit, hi ha institucions teatrals dedicades a aquest segment de la població (allà hi tenen, des de 1956, la companyia de joves actors National Youth Theatre, on van donar les primeres passes els avui cèlebres Hellen Mirren o Daniel Day-Lewis), a l’Estat espanyol l’abandó del teatre envers els adolescents ha estat clar. Ens hauríem de demanar quantes generacions de joves ha perdut el teatre espanyol pel fet de no prestar-los prou atenció.

© Eva Ferrera

Ara fa exactament set anys que la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Terrassa em van demanar si em volia posar al capdavant del CAET, Centre d’Arts Escèniques de Terrassa. I vaig dir que sí!

Un dia, el prexidente Mariano, xeñor de lox hilillox, va deixar anar: (*)

A vexex la mejor dexixión ex no tomar ninguna dexixión, que también ex tomar una dexixión… xegún mi opinión, que ex la mía!

© Foto Glòria SolsonaUn moment de la lectura

El I Cicle de Lectures Dramatitzades organitzat per l’AADPC, AISGE i Fundació Romea va acabar just abans de Nadal amb “Assaig d’absoltes a Torlanda”, text inèdit de Josep Minguell que ell mateix va dirigir. La iniciativa, tot un èxit de públic, ha donat com a fruit quatre espectacles complexos i de gran qualitat que han anat molt més enllà del que s’espera d’una lectura dramatitzada. I el més important, ha complert un doble objectiu: crear sinergies i complicitats entre professionals de les arts escèniques i ser un trampolí per a intèrprets i directors.

Sembla mentida, però ja han passat quatre anys des que ens vàreu fer confiança en posar-nos al capdavant de l’AADPC.

Neus Ballús, directora del llargmetratge

Llegia, aquest estiu, la batalla que duu a terme la comissària europea de Justícia Viviane Reding perquè sempre en cas d’igualtat de qualificacions professionals hi hagi, per llei, un 40% de dones a les juntes directives de les empreses i la resistència dels estats que diuen que Europa no s’hi fiqui.