El festival d’Olot ha celebrat la divuitena edició amb una programació dedicada al caminar, el benestar i les arts vives en diàleg amb el paisatge.
Ja fa unes quantes temporades que ens deixem caure per Olot en primavera convocats pel Sismògraf. Enguany, el festival arriba a la majoria d’edat i la convocatòria mereixia una bona cobertura. Per no repetir-nos després de 18 edicions, s’han d’intentar evitar les falques habituals: “la mostra més coherent del país”, “slow festival”, una “simbiosi entre art i paisatge” que presideix el “verd intens de la Garrotxa”. Tampoc val “erupció creativa” ni tot el camp semàntic de la vulcanologia que tant ens agrada. També s’ha de dir que, com estem familiaritzats amb l’excel·lent nivell habitual, la qualitat dels espectacles de l’edició 2026 s’ha quedat per sota de la mitjana, la qual cosa no vol dir que no hi hàgim gaudit de valent.
Sota el lema “Caminar el món, celebrar el cos”, la directora Tena Busquets i el seu equip han preparat un festival basat en dos eixos, caminar i benestar. Durant quatre dies, el festival ha presentat a Olot una trentena de propostes d’arts vives repartides entre sales, carrers, espais singulars i entorns naturals. Segons l’organització, s’han exhaurit tots els espectacles de pagament; al carrer, la resposta també ha estat notable, sobretot en les propostes més participatives.
El tret de sortida va coincidir amb la Diada, un Sant Jordi Balla que va portar el moviment a la Biblioteca Marià Vayreda amb les visites ballades d’Explica Dansa i la inauguració de La lleixa de la dansa, una prestatgeria dedicada a llibres sobre aquesta disciplina. L’acte va reunir coreògrafs, ballarins, teòrics i periodistes culturals, entre ells Oriol Puig Taulé, que hi va presentar en primícia el seu nou llibre, el primer volum de la col·lecció Bitàcoles, dedicat a La Veronal. Els participants van llegir-ne un fragment abans de deixar els llibres a disposició dels lectors àvids de moviment. Ai, que no ho hem dit, el Sismògraf és un festival amb un eix principal dedicat a la dansa, encara que la noció de moviment sigui tan heterodoxa i fluïda que de vegades ho oblidem.
Fent camí
El leitmotiv de l’edició no es quedava sobre el paper. El cas més literal d’activació dels peus va ser Nomadics, de la companyia belga Voetvolk, que proposava –de forma opcional– un llarg passeig de tres hores previ a la funció del Teatre Principal. La caminada va tenir la natura com a únic espectacle –volcans adormits i de nou el tòpic inevitable del verd de la Garrotxa en primavera–, sense cap intervenció artística afegida a l’allargassat trajecte. El pròleg caminat tampoc no va acabar de lligar amb una peça posterior ja a la sala que oferia una coreografia irregular de cossos en transició, amb moments de bellesa, però tensions massa discretes per fer oblidar el cansament acumulat a les cames.
La Passejada vora riu de dissabte va funcionar força millor com a dispositiu artístic. El matí hi ajudava: bon temps, ritme assumible i uns cafès providencials a una food truck ubicada als Tossols, amb l’arquitectura de RCR que apareix sense imposar-se, gairebé amagada entre els arbres. Allà, Àngels Margarit va reactivar Souvenir Tossols, una proposta participativa que partia d’una idea tan simple com eficaç: tothom pot ser ballarí si accepta mirar, escoltar i deixar-se conduir per una petita seqüència de moviments. La clau no era l’exhibició, sinó la disponibilitat del públic. Durant uns minuts, la coreografia deixava de ser patrimoni dels intèrprets i passava a ser una pràctica compartida enmig de la natura. Tan simple i efectiu.
La segona parada conduïa fins a l’Estadi d’atletisme Tossols Basil, també signat per RCR i on tampoc l’arquitectura s’imposa al paisatge: la pista queda envoltada pels arbres i les grades s’insinuen com petits talussos entre clarianes. Allà vam veure un fragment de Bang bang, del quebequès Manuel Roque, i el canvi d’energia va ser immediat: salts, repeticions, impulsos atlètics, suor i obstinació. Tot i presentar-se només en format d’extracte –la peça completa es va veure a la ciutat al vespre–, la proposta va tenir una potència destacada: aquí el cansament no era la conseqüència, sinó una matèria escènica contagiosa.
Fang, plantes i aigua
Com que no només de caminar viu l’espectador, en tornar a la ciutat ens dirigim a la plaça de Braus. Allà, Mapa brut, de María Camila Sanjinés (creadora també del genial Mapa caníbal), proposava als espectadors treballar amb fang, mapes i mutabilitat sota un sol de justícia (els barrets van ser molt benvinguts). La peça interactiva tenia una dimensió elemental: tocar, pastar, embrutar-se les mans i acceptar que la forma sempre és provisional; Todo cambia, recorda Mercedes Sosa en la cançó final. Si alguns artistes aspiren a pintar com nens, per què no incorporar el joc amb fang com a performance primigènia? Tot i que l’enfocament pot sonar un punt naïf, la proposta funcionava com a connector d’una memòria compartida, atàvica, que escodrinya el passat per relativitzar la urgència del present.
I de l’arqueologia al futur especulatiu de Quan ja no existeixin els humans, de Manel Quintana i Flowers by Bornay, una instal·lació que imagina un ecosistema simbiòtic entre plantes i ferralla electrònica, matèria viva que barreja persistència vegetal i deixalla tecnològica. Ben apta per girar per museus, la creació parteix del posthumanisme per aterrar-lo en clau postecològica. A efectes pràctics, vam trobar un enorme sistema d’interacció vegetal i lumínica, amb una capa sonora en què se superposen el cant dels ocells i el glitch digital. La pregunta que resta no és què podem fer per salvar el planeta, sinó quina vida continuarà desplegant-se quan els humans concloguem la nostra extinció.
També en un registre pausat i contemplatiu, Oasi, d’Irene Vicente Salas, convertia la Sala El Torín en un espai de descans, amb accés lliure i la possibilitat d’entrar i sortir sense restriccions. La instal·lació esbossava un diàleg entre aigua, llum, so i cos. Dissabte el dispositiu es va activar a través del cos de la ballarina Emma Riba. El resultat, una intervenció subtil de submersió, un ritual de purificació aquàtic, lent i hipnòtic, que ens remet —salvant les distàncies— als loops de videoart de Bill Viola. Un moment de calma per refer-nos després de tantes caminades i agafar forces per a la recta final.
Recta final al carrer
El discurs verd del Sismògraf se sosté a través d’un programa que en bona part transcorre al carrer i es desplega amb espectacles gratuïts o itinerants de preu reduït. Granotes al cel, aigua a la terra!, de Banda Esfèrica, ja ens havia cridat l’atenció a FiraTàrrega per la capacitat de fer ballar multituds que desplega la Carlota Grau Bagès, una ballarina d’energia contagiosa. A Olot, el ritual per invocar la pluja mantenia aquella gràcia participativa que recorda Molar, de Quim Bigas, però amb un plantejament altament dinàmic que des de la modernitat busca les arrels de la memòria popular. Una peça senzilla, oberta i molt ben resolta per activar el carrer.
El bon temps, també la predisposició de la gent pels espectacles a l’aire lliure, va permetre omplir propostes com Clam, de Cia. Fèmut, un bon espectacle de circ de carrer, físic i agraït, sota l’ombra inevitablement allargada de Pelat, de Joan Català. Un fil prim de dramatúrgia, però executat de forma eficaç: equilibri, esforç, complicitat amb el públic i aquella capacitat del carrer d’ordenar una petita multitud al voltant d’un gest de risc.
Lady Garden, de Miss High Leg Kick, transitava per una altra banda: humor, fantasia floral i un grup d’intèrprets disposats a convertir la simbologia del jardí en una coreografia absurda. Un seguit d’esquetxos ballats, lleugers i d’una desacomplexada tècnica propera a l’amateurisme. No jugava en una lliga gaire alta, però la bona dosi de desvergonyiment va ser suficient per sostenir-se davant d’una plaça.
Tampoc assolia el nivell desitjat Le lichen prend racine comme Rosa prend le bus, de la Compagnie d’iElles, una caminada performativa pels paratges del volcà Montsacopa. Sorgida d’una residència a Olot i concebuda per fer emergir relats femenins i queer invisibilitzats, a la pràctica la peça no acabava de decantar l’imaginari convocat en una forma escènica prou sòlida. Entre el discurs emancipador i un moviment no gaire acrobàtic, el conjunt quedava més en l’enunciat que en l’experiència.
Una última sacsejada
Abans de la cirera del pastís, encara hi va haver temps per al Sacsejat, no remenat, la conversa informal que Marta Oliveres i Margarida Troguet dinamitzen al festival com un espai horitzontal entre públic, artistes, premsa i professionals. El format té un punt de sobretaula, però no és innocu: enguany ha servit per remoure debats que sovint circulen en veu baixa —la precarietat, la presa de decisions, la falta de transparència, els equilibris de poder i, en definitiva, quins models de cultura tenim i quins models ens mereixem—. En un festival tan atent al moviment, no està malament que algú també sacsegi el marc.
La cloenda del Teatre Principal va arribar amb WE. Nosaltres i el temps, de Mal Pelo, una peça sobre transmissió i continuïtat que recupera i varia alguns dels tics discursius i coreogràfics de la companyia: la paraula en suspensió, el gest que sembla venir de lluny, la gravetat poètica i el temps com a matèria. Potser el resultat no brilla tant com en altres ocasions, sobretot per una certa insistència i reiteració en certs motius, però la lucidesa es manté alta a l’hora de fer circular el llegat entre generacions i convertir la memòria pròpia en material viu. El gran encert és donar presència a ballarins novíssims com Zoltan Vakulya, Martí Ramis o Arianna Bonacina; en canvi, es troba a faltar més espai per a altres figures clàssiques de la companyia, com el gran Miquel Fiol, que no va tenir ni un petit moment de lluïment individual per fer de les seves.
Tot va acabar, com és habitual, amb el Parc Nou en Moviment de diumenge, cloenda popular amb peces d’Àngel Duran, Laia Santanach, Elvi Balboa, Erain i Los Que Faltaban / La Compañía Joven de 180. Hi vam arribar encara estabornits per les rèpliques de la Sismoparty: els dj Ryna i Losinformalls ho van donar tot dissabte a la nit, i nosaltres amb ells. Després de tanta passejada, amb les cames molt més carregades que al començament del festival, vam tancar un Sismògraf potser menys rodó que altres anys, sí, però encara capaç de fer allò que sembla senzill i no ho és gens: convocar-nos, moure’ns i deixar-nos alguna pregunta al cos. L’any vinent, si res no es torça, els nostres passos tornaran a conduir cap a Olot.
