Relatoria de les VI Jornades de direcció d’escena organitzades per l’AADPC el novembre de 2019.
Direcció artística de les veus que no veus, a càrrec de Camilo García
Camilo García compta amb una trajectòria professional fructífera i plena d’experiències enriquidores com a director de doblatge. S’encarrega de dirigir des de la part més emocional, assegurant-se que el doblador reflecteix el treball del personatge, així com altres aspectes més tècnics com la sincronització. Per això, diu, el director ha de conèixer molt bé el material amb el qual es treballarà arribant a visualitzar-ho i estudiar-ho les vegades que siguin necessàries, mentre que el doblador fa el treball in situ de take en take. Considera que un dels punts més delicats és l’adaptació dels diàlegs, sense desvirtuar el sentit original, i que un bon doblatge és aquell que no notes.
García va fer un repàs històric del naixement del doblatge, en el revolucionari canvi del cinema mut al sonor en l’idioma original de la pel·lícula. De manera que hi havia so, però la gent no entenia els diàlegs. La necessitat d’expandir el mercat a altres països, sobretot Europa, va evidenciar que calia resoldre el conflicte lingüístic. Llavors es va contractar guionistes, directors i actors llatins i així, mentre es gravaven les pel·lícules durant el dia, s’aprofitava el mateix escenari, llums i vestuari per tornar a gravar les escenes de nit amb el guió adaptat. Tot va canviar quan un tècnic danès, Valdemar Poulsen, va inventar la cinta magnètica el 1898, per la qual cosa s’hi podien afegir diverses pistes d’àudio.
També es va debatre sobre els accents i els seus equivalents a l’hora de doblar o com inserir llenguatges molt específics que revelen l’estatus i origen d’un personatge.
