Tinc la sensació que a Espanya les celebracions pel quart centenari de la mort de Cervantes van per una banda, més obligades que sentides, i la gent anem per un altra. Que hi ha una desafecció ostentosa. “No es tracta de programar activitats esparses al voltant de la figura de Cervantes sinó que hi hagi un moviment del conjunt de la societat i les institucions per complaure’ns en la glòria cervantina”, ha assenyalat Darío Villanueva, director de la Reial Acadèmia Espanyola i un dels primers que va protestar per la naturalesa modesta de les celebracions. Potser aquest moviment del conjunt de la societat a què aspira Villanueva és demanar massa a una ciutadania a la qual van llançar sense gaire cura els dos volums del Quixot a l’institut.
Al Regne Unit fa anys que preparen el 400è aniversari de la mort de Shakespeare, i si es llegeix la premsa britànica o es passeja per alguna de les webs que recullen la celebració es percep alegria, festa, diversió, entreteniment, joia. Es pot apreciar que Shakespeare està lligat a la vida, que l’engrandeix, que els britànics ho senten així, sense impostura. El 2012 en la inauguració dels Jocs Olímpics a Londres, Kenneth Branagh va declamar versos de La tempesta… No m’imagino una cosa així a Espanya amb un passatge de Cervantes.
Aquests dies he pogut parlar-ne amb Helena Pimenta, directora de la Companyia Nacional de Teatre Clàssic (CNTC), i amb Natalia Menéndez, directora del Festival de Teatre Clàssic d’Almagro. Pimenta va comentar que en aquests darrers mesos la Companyia ha fet moltes incursions en diferents llocs d’Europa “amb textos de Lope o Calderón i hem vist que tenim professionals molt potents i que els nostres textos arriben molt bé; tenen una força teatral extraordinària i sabem explicar-los d’una manera que sorprèn, segons ens diuen. El Regne Unit ens avantatja en molts anys però crec que en els trenta que té la CNTC hem fet un gran recorregut”.
Natalia Menéndez va pintar una realitat més fosca: “Per què no es llegeix Cervantes? Perquè no sabem com acostar-nos-hi, no en tenim referències, no l’entenem. ¿I és que Shakespeare és fàcil? Nooo, és molt complicat, però al Regne Unit ja s’hi acosten des de l’escola. Aquí el màxim que s’ha fet són els dibuixos animats del Quixot. Això és el màxim que hem fet per un home tan interessant com Cervantes, el més divertit de la literatura espanyola. Encara cal crear la base d’un teixit cultural”.
Comparteixo l’opinió de Menéndez: tot està per fer. Gran Bretanya és un bon model en el qual fixar-se. (Un apunt. A Londres, l’actor Jorge de Juan continua, malgrat el Brexit, intentant aconseguir fons per posar en marxa el Teatre Cervantes).
