La performance de 24 hores The Second Woman, protagonitzada per Maria Hervás, esdevé una de les experiències teatrals més intenses dels últims anys Auca#121
Resistència
No serà ni la primera ni l’última vegada que un espectacle posa a prova la capacitat de resistència del públic mitjançant una representació que dura tot un dia. Abans que esclatessin els seus escàndols d’assetjament, Jan Fabre va passejar el seu Mount Olympus per Sevilla i Madrid, obra cancel·lada preventivament al Lliure de Juan Carlos Martel. Als noranta, La Servante d’Olivier Py també va trencar rècords al Festival d’Avinyó. Després del seu pas per Londres amb l’actriu Ruth Wilson, les directores Anna Breckon i Nat Randall han portat a Barcelona The Second Woman, una producció del Grec i Bitò propiciada per l’actriu protagonista, María Hervás. 24 hores donen per a molt, gairebé per un assaig complet sobre l’espectacle, però, tranquil tothom, que tractarem de ser breus.
Essències
El teatre és presència, temps i repetició. Estirant aquests paràmetres bàsics fins al límit s’arriba a una mena de ritual que connecta directament amb les dilatades festes dionisíaques que són a l’origen de tot. Ubicant-ho en el present i sense rastre religiós, la cerimònia es vesteix amb altres elements que connecten la catarsi amb el pensament. Interioritzem idees a força de repetir-les. Una mateixa actriu, una escena de deu minuts reiniciada una vegada i una altra, estructura simple però carregada de punts de fuga. Gairebé un centenar de partenaires diferents, quasi tots homes. Un encontre afectiu reiterat amb marge per improvisar: les disculpes d’entrada del mascle, la súplica d’afecte per part d’ella, alcohol, la rutina del menjar i un ball final, perquè la dansa és llenguatge pur, menys concret que la paraula. Finalment, un comiat disparat com un interrogant. Tot és en essència un xic esquemàtic. Per què, doncs, enganxa tant?
Heroïna
Al contrari del que pot semblar d’entrada, no estem davant d’un exercici centrat en la forma, una peça per al consum de públic expert. Mitjançant petits elements, les directores aconsegueixen acumular moltes capes de discurs, una fórmula perseverant tan addictiva com l’heroïna. La reiteració malaltissa ens evoca l’obsessiva performativitat de Marina Abramović. La combinació de teatre i cinema realitzat en directe ens remet a Katie Mitchell. La inspiració per construir l’argument arriba directament de l’Opening Night de Cassavetes, però són indubtables les petjades estètiques de Lynch, les ressonàncies visuals del Paris, Texas de Wenders, fins i tot un perfum a Wong Kar-wai en l’atmosfera opressiva del cub on transcorre l’acció. El corpus d’influències no és casual, en el fons rau la intenció de projectar i desconstruir els clixés sobre la feminitat que el cinema fet per homes ens ha fet empassar com farinetes d’ençà que tenim ús de raó, i encara abans. Com ha de ser una trobada amorosa entre un home i una dona? Quines idees preconcebudes disparem d’entrada com a cultura?
La Hervás
No sabem com ho va fer Ruth Wilson a Londres, segurament ben diferent del resultat de Barcelona. Poques vegades tindrem l’ocasió de veure una actriu tan desproveïda de tota la cuirassa del personatge, tan exposada. María Hervás no ens va acabar de convèncer com a Yerma al Lliure, però després de The Second Woman ja s’ha guanyat el “la” de les grans. La Hervás va estar continguda al principi, divertida de matinada i èpica en la part final. Va passar 24 hores adaptant el seu personatge als diferents homes que van passar pel cubicle i no va haver-hi dos “te quiero” iguals, un desplegament de recursos i empatia espaterrant. És això: per esdevenir una gran actriu cal molt carrer, sarcasme, tendresa, comprensió, ferides, pietat, simpatia, amor i, en definitiva, molta vida. La Hervás va tirar bastant de vis còmica, d’un gran poder per a la improvisació basat en l’escolta del públic, amb el desig gens amagat d’entretenir i fer-ho bé. La pitjor part se l’emporten els homes, clar. El muntatge es va sortir amb la seva: ridiculitzar els comportaments de la major part dels mascles, mostrar la seva empatia nul·la (amplificada pel fet de no ser actors professionals, la majoria). L’analfabetisme emocional reiterat al llarg d’un dia deixa en evidència tot l’imaginari patriarcal, desenterra els fonaments i estereotips de la nostra forma de comunicar, d’atraure i projectar-nos. 24 hores donen per molta autorevisió.
