La sortida de la pandèmia ha accelerat les dinàmiques de l’escena sense resoldre els problemes de base Auca#100
Resum de resums
L’actualitat setmanal en vinyetes, 100 auques com aquesta ja, un bon moment per fer la vista enrere i repassar dos anys frenètics, els que van des del final de les restriccions pandèmiques fins a les platees marcant rècord d’espectadors. Pel mig, algunes fites del sector, veus emergents que despunten, sucoses polèmiques i xacres endèmiques com la precarietat. Començàvem un 20 de gener de 2022, repassant les virtuts d’un cicle Katharsis del Teatre Lliure que encara no sabem si tindrà algun tipus de continuïtat en el nou projecte de Julio Manrique. Aquella setmana, Carla Simón començava la seva cursa cap al Festival de Berlín, on finalment va guanyar l’Os d’Or: èpic!
De l’alarma a l’optimisme
Ens poden semblar esdeveniments llunyans, però les restriccions de la pandèmia encara van marcar a foc la temporada 21/22, que va ser bastant ensopida, sobretot pel que fa a l’assistència de públic. Vam organitzar debats, es van buscar explicacions a les platees buides i es va plantejar la necessitat de crear més espais de trobada en un sector no gaire unit. De mica en mica, el públic va perdre la por i va tornar a ocupar les butaques. En bona part, ho va fer esperonat per espectacles i artistes que van arriscar fins i tot quan venien mal dades, assolint algunes fites remarcables que van deixar enrere l’època grisa de la distància social. Amb tot, d’un 2022 d’alarma vam passar a un 2023 d’eufòria, amb l’anunci d’un rècord d’espectadors i amb la fita de vendre 3 milions d’entrades ben a tocar. Hi té molt a veure la màgia del Mago Pop.
Patis d’honor
Recordem que La Veronal va fer història el 2021 amb el seu desembarcament al Palau dels Papes del Festival d’Avinyó. No va ser flor d’un dia perquè l’any següent seria El Conde de Torrefiel la companyia seleccionada per actuar a l’escenari de Vedène. 2023 va ser el torn dels Mal Pelo que, amb l’estrena d’Inventions, van aixecar el pati Saint-Joseph per a una contundent ovació. L’exemple avinyonès és la punta de l’iceberg, un moment de consolidació d’un grapat de companyies que serveixen d’exemple per a altres formacions emergents que despunten amb força, o altres ja granades que han fet l’esclat definitiu, com La Calòrica, o la temporada a París de La Perla 29.
Assignatures pendents
S’avança, però sense que se solucionin altres temes pendents, la precarietat, per descomptat, però també reptes que ja fa temps que persegueix el sector. Fa un any, diferents professionals van fer una crida amb manifest inclòs per aconseguir una seu definitiva per al Museu d’Arts Escèniques. Després de dues eleccions i un any de paràlisi institucional, cap notícia. Les incerteses polítiques també han endarrerit la convocatòria per a la nova direcció del Festival Grec i han deixat en pausa la compra de l’Antic Teatre, que encara no s’ha materialitzat. Els canvis de govern a ajuntaments i comunitats autònomes, amb l’entrada de l’extrema dreta, van treure a passejar novament el vell fantasma de la censura. Tot torna.
Les polèmiques
De controvèrsies, n’hem tingut de tots colors. Per exemple Els encantats, els dramaturgs sortint en defensa de David Plana perquè la directora, Lucia del Greco, va canviar “la història i el to de l’obra”. Polèmica gremial sense més recorregut, com l’etiqueta “el Lliure d’abans” que va fer fortuna arran l’estrena de Tots eren fills meus. Reacció conservadora contra el vessant més experimental de l’escena, això de “ja no es fa teatre com abans”. També al Lliure, per descomptat, hi ha la sobtada renúncia a seguir en el càrrec de Juan Carlos Martel, acompanyada de la denúncia de la burocràcia de les institucions. Igualment amb substància, la polèmica contra la castellanització dels grans musicals (el català va bé però no per a fer negocis) i, sense abandonar la factoria Àngel Llàcer, el seu menyspreu acompanyat d’un intent de veto a la crítica: ningú va sortir en defensa dels professionals de la prescripció d’espectacles. Si no és màrqueting, no interessa.
Renovacions
Dues fites més amb autobombo: el Premi a la Millor Revista que Entreacte va guanyar el 2022. També el 35è aniversari que la capçalera va celebrar a l’octubre amb canvi de disseny de l’edició paper i nou web. Renovació també a l’Institut del Teatre, que intenta passar la pàgina dels anys foscos i l’ombra dels abusos, reafirmant-se com “net d’assetjament”, segons la directora, Sílvia Ferrando. I mentre esperem saber com serà el nou Lliure (si més com el d’abans o com el d’ara) i qui ocuparà la direcció del Grec després del concurs, encara s’ha de materialitzar la promesa del 2% del pressupost en cultura, i com arribarà la pujada a tota la cadena de producció sense que s’ho mengi novament la burocràcia. No oblidem que són els i les artistes i creadores les que mantenen la funció en peu.
