Les últimes estrenes a Montjuïc posen punt final a un juliol escènic frenètic que conclou en el desèrtic agost cultural barceloní Auca#28
Barroc i bizantí
Comodí de l’última setmana de Grec: com vam xalar amb la visita de Romeo Castellucci després d’una dècada sense veure res seu als escenaris de Barcelona. Bros no va decebre. El seu particular univers d’estètica barroca i llenguatge plumbi –“bizantí”, en la definició de Roberto Fratini– va impactar com s’esperava, amb la Fabià Puigserver plena de gom a gom per viure un dels grans esdeveniments de la temporada. El mestre italià hi va jugar amb la tensió entre cultura i barbàrie, el teatre com un mirall –com a ell li agrada especular– en què cadascú troba un reflex inquietant. La presència de policies uniformats remet a la violència d’estat, però hi bategava també una altra pulsió que parla de coses ben profundes. Referències a l’Antic testament, imatges de Grècia, Egipte, recreació de pintures icòniques que connecten amb la cruenta tragèdia de l’ésser. Un gran espectacle que et fa aprendre tota l’estona, fins i tot quan reflexiones per escriure’n.
Satanàs Superstar
El Teatre Grec, espai infrautilitzat com pocs, va acomiadar-se del seu breu paper protagònic del juliol amb l’estrena de Paraíso perdido. Si bé la inauguració del festival és tot un esdeveniment, la cloenda no acostuma a tenir tanta volada, en part per les propostes artístiques que s’hi ubiquen. Enguany, però, l’adaptació del poema èpic de John Milton a càrrec del director Andrés Lima i la dramaturga Helena Tornero va ser un digne acomiadament. La versió apunta rabiosament al present, amerant-se d’ecologisme, feminisme i altres valors capitals encabits com bonament s’ha pogut. Un clàssic és útil quan ens serveix per explicar el present, i entre totes les idees destaca el Satanàs interpretat per Cristina Plazas, un revolucionari en tota regla, heroi romàntic enfrontat a les lògiques del poder absolutista. Més enllà de repetir Hamlet fins a l’avorriment, està bé recuperar altres textos que ens ajuden a mantenir i ampliar els repertoris. Hi ha altres clàssics possibles.
Erm
“I ara què?”, deia aquell senyor gran de la campanya del festival Temporada Alta. La pregunta pandèmica torna a ser oportuna ara, a les portes d’un agost que acostuma a ser un desert cultural a Barcelona. Envegem les ciutats que mantenen els teatres oberts a la caça de turistes. Aquí la cosa va diferent, per més que hi trobem excepcions. L’any passat, la companyia Projecte Ingenu va obrir el Poliorama per presentar Bodas de sangre de Lorca en 85è l’aniversari del seu afusellament. La idea va funcionar, i tant de bo estableixi un precedent perquè altres sales estirin o avancin tot el possible les programacions. A l’agost, sempre a favor de recentralitzar la cultura catalana: hi ha vida més enllà dels festivals de la Costa Brava.
La resistència
Fem una repassada ràpida a les possibilitats actuals de la cartellera d’agost. El Condal estira El diablo cojuelo fins al dia 7, bona pensada: clàssic en castellà amb els pallassos de Rhum & Cia; pot funcionar. També la primera setmana d’agost podrem repescar Immunitat de Jordi Casanovas a la Villarroel i Género impossible de Sílvia Pérez Cruz al Romea. A la Flyhard encara queden entrades per a Negatius de Sílvia Navarro (fins divendres 12). El Teatre Gaudí acostuma a ser un dels pocs reductes de guàrdia, com el Teatreneu i l’Apolo. I entre les novetats a destacar, fins diumenge 14 ens podrem deixar caure per una altra aposta decidida per trobar un model d’exhibició estival per a la ciutat: Next To Normal, musical immersiu a l’IDEAL amb el repartiment original de Broadway. Si la ciutat torna a estar plena de visitants, si s’ha demostrat que hi ha públic, només cal sortir al seu encontre.
