Homenatge sense plany a Rodolf Sirera

Lloança al dramaturg i guionista amb motiu de la concessió del Premi Lletraferit de Cultura Valenciana dijous passat Auca#138

Exordium

(Salutatio)
Benvolgudes i benvolguts,

No sé vostés, però un servidor hui ocuparia en un lloc diferent si no fora per la figura que venim a homenatjar. Tampoc el teatre valencià dels nostres dies seria el mateix sense la influència cabdal que ha exercit en ell Rodolf Sirera al llarg de cinc dècades.

No resulta fàcil fer un resum dels arguments a favor de la concessió del premi, perquè no parlem només d’un dramaturg excel·lent, ens referim a una figura imprescindible de la televisió, de la crítica i de la gestió cultural, a més de ser un dels arquitectes més rellevants de l’estructura del teatre públic del nostre país.

Per si tot això no fora prou, en este homenatge cal afegir també la contribució imprescindible del seu germà, Josep Lluís Sirera, company inseparable en infinitat de projectes compartits. Josep Lluís és una figura indispensable també en l’àmbit acadèmic, com recordem molts deixebles. Els seus estudis de teatre i literatura valencians, a més dels seus consells, continuen a la base del nostre corpus actual, de la nostra forma d’entendre les arts escèniques.

(Propositio)
En este viatge per les vides i trajectòries dels germans Sirera volem posar en valor el seu treball individual i conjunt. Seguirem l’estructura del cant de lloança d’en Crisòstom Laparra i Caudart que apareix a l’obra Homenatge a Florentí Monfort (1972). Aplicat a Rodolf Sirera obtindrem un negatiu d’aquell personatge arquetípic d’una Renaixença imperfecta, d’aquella crítica a la societat teatral folklòrica de la dictadura. Perquè Rodolf Sirera representa el contrari que Florentí Monfort, parlar dels Sirera és sinònim de la renovació del teatre valencià.

(Transitio)
Amb els seus projectes d’èxit, també amb les fites no assolides, la saga teatral dels Sirera ens dona una fotografia clara del nostre present teatral. Trajectòries unides a l’avantguarda, a l’experimentació amb llenguatge teatral i els seus límits, però caracteritzades també per un important coneixement de les arrels de la nostra tradició escènica.

Narratio

(Salutatio)
Rodolf Sirera va nàixer a València l’any 1948 en una època marcada per les limitacions culturals i lingüístiques del franquisme. El seu germà, Josep Lluís Sirera, sis anys més jove, va compartir amb ell una infantesa plena de curiositat intel·lectual i amor pel teatre.

(Initium)
Rodolf es va formar en Història a la Universitat de València, on també comença a participar en el teatre universitari. En ell va fundar, a finals dels seixanta, el Centre Experimental de Teatre (CET), una “experiència utòpica” tal com va definir. D’aquella època roman encara l’obra La pau (retorna a Atenes) (1971-72), amerada per la influència brechtiana dels corrents europeus del moment.

Poc després, Rodolf i el seu germà Josep Lluís fundaren El Rogle (1972-1977), un grup que marcaria la fita fundacional del teatre independent valencià. Amb este col·lectiu van estrenar obres com el citat Homenatge a Florentí Montfort, Tres forasters de Madrid i El brunzir de les abelles, entre altres. L’estil de la companyia barrejava la denúncia social amb la investigació històrica, amb peces que romanen com a símbols del compromís cultural i polític en una època que apuntava al canvi.

(Medium)
La consagració de Rodolf va arribar el 1978 amb El verí del teatre, una obra psicològica i captivadora que va ser traduïda a més de deu idiomes i representada arreu del món. Una fita sí, però una peça que no hauria d’eclipsar la resta del seu corpus dramàtic, amb obres tan rellevants i captivadores com Plany en la mort d’Enric Ribera (1972), Indian Summer (1990) i Raccord (2005), entre moltes altres.

En este punt cal destacar que Sirera i els Sirera no s’han limitat només a l’avantguarda. Junts i per separat han investigat i treballar amb gèneres populars, adaptant i reinventant sainets, revistes i fins i tot obres per a titelles. Autors vilipendiats com Eduard Escalante i Josep Bernat i Baldoví van revifar gràcies a algunes de les seues reinterpretacions i estudis. El teatre valencià històric té el valor de ser nostre, cap altre teatre no parla tan bé de nosaltres, encara que alguns no s’hi vulguen reconéixer.

En la mateixa línia, el compromís cultural de Rodolf Sirera va més enllà de l’escriptura. Durant la Transició i els primers anys de la democràcia, una època amb tots els buits imaginables, Rodolf Sirera va assumir diferents càrrecs de gestió cultural, va gestar les primeres institucions teatrals públiques. Entre els seus èxits, destaca la creació del del Festival Sagunt a Escena, que encara perdura com una cita de referència estival.

Tanmateix, no podem passar per la biografia de Rodolf Sirera sense fer menció de la televisió. Una nova etapa en què van confluir la seua experiència teatral i el seu amor pel cinema. Va ser l’autor del primer serial de Canal 9, la telenovel·la Herència de sang (1995-1996), una fita en la història de la televisió pública valenciana. També va formar part de l’equip de guionistes de Nissaga de poder (1996-1998), un dels grans èxits de la història de TV3. Però el seu reconeixement definitiu a escala estatal arribaria amb la sèrie Amar en tiempos revueltos (2005-2012), de TVE.

Com abans havia fet amb gèneres dramàtics històrics, Sirera va dignificar això que anomenem despectivament culebrons, amb una narrativa rigorosa, plena de matisos i amb personatges complexos. Després vindrien tota classe de projectes audiovisuals, com l’ambiciosa adaptació de la novel·la La catedral del mar (2018).

(Finis)
Després de la sobtada mort de Josep Lluís el 2015, Rodolf Sirera ha escrit i estrenat Dinamarca, un tribut al seu germà, però també el retorn per la porta gran al teatre públic valencià, la tornada d’un exili interior que l’ha mantingut allunyat de l’escena massa temps.

Dinamarca, l’última obra conjunta dels Sirera, ens torna a evocar el tema principal del seu teatre, la relació conflictiva entre l’intel·lectual, la societat i el seu moment històric. Un tema tan vigent i amb tants matisos, sobretot quan parlem d’esta terra nostra, un “país complex”, segons paraules de Rodolf.

---

Peroratio

Amb mig segle de treball, Rodolf Sirera, malgrat totes les circumstàncies adverses, ens han llegat un patrimoni cultural immens. Celebrem també el seu retorn actiu a l’escriptura de teatre amb títols com Clandestins, nou premi Ciutat d’Alcoi 2023 que arriba més de cinquanta anys després del primer guanyat el 1971.

El teatre en mans dels Sirera sempre és un mirall i no un vidre transparent innocu. Com ens recorda Rodolf en la seua obra més famosa, el teatre per damunt de totes les coses és “el plaer de transgredir les normes establertes”. Per tot això i més, enguany s’atorga el Premi Lletraferit de Cultura Valenciana a Rodolf Sirera.