Què li passa pel cap a un polític quan té l’oportunitat de gestionar la política cultural d’una gran ciutat com Barcelona? D’entrada, sent un vertigen fenomenal: la sensació quotidiana que es poden dir moltes coses en minúscula i que cal triar les que s’han de dir en majúscula.
En cultura, les convencions serveixen de ben poca cosa. Tan greu és refugiar-se en la placidesa còmoda de les activitats consolidades i perfectament instal·lades en el calendari mental de tothom com construir realitats paral·leles basades en la sublimació dels projectes alternatius. Una cosa i l’altra –el que ha aconseguit l’èxit després de picar molta pedra i el que fa de la recerca una tasca constant i rigorosa– són dues cares d’una mateixa moneda que s’alimenta d’estímuls i referències.
Barcelona és una ciutat culturalment estimulant. No pas perquè ho tingui tot fet, sinó perquè la seva mida permet un diàleg seré entre els diferents agents que configuren la família cultural de la ciutat. A vegades no ho valorem en la seva justa mesura, però la distància que hi ha entre la rígida indústria de la cultura, aparentment impenetrable i economicista, i el jove aprenent de bruixot que mou les peces del tauler per cercar una idea innovadora és realment curta.
A Londres, a París o a Nova York, entre uns i altres, hi ha centenars de paranys que deixen moltes ferides pel camí. En aquestes grans urbs metropolitanes el mercat està ple, els indicadors de consum són excelsos i les oportunitats, malgrat que semblin abundants, són selectives. A Barcelona ens plau experimentar el sentit social de la cultura, pensar amb certa solemnitat que, a més de generar feina i riquesa material, ens fa més forts com a individus i com a societat.
La Barcelona de les festes populars, de les associacions i els moviments veïnals, la comunitat dels festivals i les propostes socioculturals és sublim. La Barcelona dels mercats culturals, la dels pressupostos extraordinaris, indiscutibles i consolidats, la de les estructures sòlides i els programes artístics de referència, però, encara és feble.
Aquesta no és una equació dolenta si aprenem a fer de la passió barcelonina per l’activisme cultural la millor eina per consolidar un sector professional emergent.
