La setmana que s’entreguen els Max, Juan Carlos Martel sorprèn amb l’anunci de la renúncia a seguir en la direcció del Lliure Auca#64
publicitat
Condicions internes
No tant en els mitjans com en les converses del sector, la notícia més comentada de la setmana va colar-se en les safates d’entrada a una hora estranya, vora les cinc de la tarda d’un divendres, quan molta gent ja enfilava el cap de setmana. Juan Carlos Martel deixarà el càrrec de director del Teatre Lliure el 31 de gener de 2024, anunciava la casa en un breu comunicat. En part, el que va causar tant de rebombori és el fet –estrany en les nostres contrades– que algú que toca poder no esgoti totes les vies possibles per perpetuar-se en el càrrec, sobta que Martel no hagi prorrogat. La justificació de la renúncia venia resumida en una línia sumària i parca: “per no donar-se les condicions internes necessàries per a un desenvolupament adequat en la continuïtat del projecte”. S’hi intueix la mala maror, les desavinences entre l’equip de direcció i part del personal: a la mínima que grates algú de la casa t’explica el seu punt de vista, especialment els tècnics. De portes enfora també ha estat criticada la línia de direcció, amb una part del públic demanant la tornada “del Lliure d’abans”. És aviat –ja tindrem temps de fer-ne balanç–, però el que no es pot negar és que Martel ha seguit, gairebé fil per randa, els objectius del programa amb què va guanyar el concurs per dirigir el teatre públic. Aquell “canvi radical” proposat ha portat el Lliure, amb llums i ombres, cap a un lloc diferent i necessari. Ara, a esperar el concurs públic (no s’entendria cap altra fórmula) i que comenci el ball de noms per a la nova direcció.
Consensos
Les gales són un artefacte avorrit, llarg i repetitiu. La lògica és una mica coixa, perquè bona part dels espectacles premiats ja no estan en cartell. Però més enllà del retorn econòmic i de la festa (sempre alegra un sarau i la xerinola), les gales són una bona forma de generar consensos. Que Pere Arquillué és un dels millors actors de la seva generació ja ho saben els espectadors, però que enguany hagi guanyat el Premi de la Crítica pel Cos més bonic… i el Max per L’adversari referma un bon moment que sembla no tocar sostre. A la gala dels Max de dilluns també es va homenatjar Tricicle i Lali Ayguadé va recollir els guardons de Millor Coreografia i Intèrpret Femenina. El qüestionat premi a Millor Text (recordem que només poden participar-hi els associats d’SGAE, entitat que organitza la gala) va anar a parar al Pont Flotant, un reconeixement maco, merescut i diferent. Els valencians treballen de forma col·lectiva, amb processos oberts i textos d’una calidesa que parla des de la primera persona. És una pena que una de les companyies actuals de referència entre les que treballen en llengua catalana passi tan poc per Catalunya. Esperem que algun productor s’animi ara a portar-nos el premiat Eclipsi total, que aquest muntatge sí que gira encara.
Aus nocturnes
La Beckett va acollir ahir l’estrena destacada de la setmana, Búho, dels Titzina Teatro, una de les companyies residents de l’actual temporada de la sala de Poblenou. Un encert la tria, la de Cerdanyola del Vallès és una de les nostres formacions més singulars i complicades de classificar. Tenen menys presència de la que mereixen en els escenaris locals, però ho compensen amb llargues gires fora, sobretot per Llatinoamèrica. Treballen amb un ritme i una metodologia d’investigació singular, amb llargs processos de documentació que conclouen en espectacles colpidors. Diego Lorca i Pako Merino destaquen sobretot per les seves escenes dialogades, el duet a còpia d’anys ha aconseguit generar una veritat transcendent, amb interpretacions gens afectades que provoquen una connexió instantània. En Búho redoblen l’aposta amb un text escorat cap al vessant poètic, que omplen amb un ventall de llenguatges barroc (objectes, ombres, live painting…). Paga la pena passar-s’hi, per deixar-se sorprendre per una proposta diferent, o simplement perquè els Titzina no es prodiguen gaire i el seu ritme degota espectacles només cada quatre anys.
Noces de perla
Amb un acte senzill i discret, sense massa soroll ni grans convocatòries. El Tantarantana va celebrar dilluns una festa pel seu 30è aniversari. Dinamitzat per la cia. Casa Real en la seva faceta “Assajar és de covards”, l’acte va retre homenatge a les persones que han format l’equip durant les tres dècades d’existència de l’espai, una evolució que ha estat exemple de la transformació de les sales alternatives. El Tantarantana és avui en una fàbrica de creació pública que en els últims anys està fent una tasca ben decisiva en el suport d’artistes i companyies que comencen a donar els seus primers passos. Per molts anys d’èxits, equip!
