La setmana que la dramatúrgia catalana triomfa a París, s’estrenen La Cubana i la primera sèrie conjunta entre TV3 i la televisió pública valenciana Auca#4
Apoteosi kitsch
Han tornat i és una festa. La Cubana protagonitzava dimarts al Coliseum l’estrena de la setmana. Adeu Arturo és el funeral musical més esbojarrat de la història. Diversió destrellatada, repertori de personatges enlluernadors i un desplegament tècnic de primer nivell. Potser no és el seu espectacle més rodó dramatúrgicament, però en les dues hores més trepidants de la cartellera només cal seure i deixar-se portar per l’estil inconfusible d’uns referents atemporals. La tropa de Jordi Milán es gasta –41 anys després, i encara—una excel·lència que ben poques companyies han assolit. Celebrem-ho.
Companyia vs. autoria?
Fa uns dies m’ho comentava Marc Chornet, director del nou projecte teatral de La Seca, el Centre de les Arts Lliure dedicat a Brossa: “La companyia és la gran senya del teatre català per sobre de l’autoria”. Aquí hi ha un debat, el de la transició d’un model històric hegemònic als setanta i vuitanta –el de grups històrics com Comediants, Joglars, la Fura dels Baus o la mateixa Cubana– cap a un altre paradigma importat més enganxat al text i l’autoria vertical que fomenten productors públics i privats. No es tracta que un model desplaci els altres, però sí que resulta oportú preguntar-se per què troben tantes dificultats les companyies (històriques, assentades o emergents) per entrar en els programes dels nostres teatres oficials.
París també és una festa
Sobre si el model de companyies és més exportable que el de text, la tendència comença invertir-se. Progressivament, la dramatúrgia catalana va obrint portes a l’exterior. Exemple d’aquest mes a la capital gala: l’11 de gener Guillem Clua va estrenar la versió en francès del seu text L’oreneta al Théatre Hebertot amb Carmen Maura de protagonista (pròximament, versió en català a La Villarroel amb Emma Vilarasau i Dafnis Balduz); Ramon Madaula ha vist com pujava a escena una versió de L’electe que es podrà veure al Théatre Libre fins a l’1 d’abril; i, finalment, Joan Yago, qui estrenava dilluns al Théatre Ouvert la versió francesa d’Entrevistes breus amb dones excepcionals. Entre “el formalisme creatiu i el perspectivisme”, en paraules de Fabrice Corrons, la dramatúrgia catalana cada cop té més predicament al nord dels Pirineus.
Salmó és un color
El Conde de Torrefiel va encendre ahir el foc del festival Sâlmon, una de les cites més singulars del calendari de festivals, un esdeveniment que als últims anys ha crescut des de l’ancoratge en una difusa concepció del moviment coreogràfic fins a l’experimentació més inclassificable i el trencament de les fronteres artístiques. L’edició que celebra 10 anys de color salmó arriba fins al 20 de febrer amb vora 30 propostes que s’expandiran des del Mercat de les Flors i La Caldera fins a altres escenaris de la ciutat com el CCCB i l’Arts Santa Mònica. Atents al ventall de propostes que celebren la creació més marciana i, per tant, demostren la salut de l’ecosistema creatiu barceloní.
Pantalla compartida
No es pot passar de llarg la novetat televisiva de la setmana, la sèrie Després de tu. Per primera vegada les televisions públiques dels territoris de parla catalana han col·laborat en un projecte que es va estrenar diumenge de forma simultània a TV3, À Punt i IB3. Produïda pels valencians Albena i la productora catalana Minoria Absoluta, la comèdia dramàtica està protagonitzada per Sergio Caballero, Amparo Moreno i Verónica Andrés, sota la direcció de Carles Alberola i Chon González. Sembla mentida que un projecte d’aquesta envergadura simbòlica hagi trigat tant a arribar, i que la barreja d’accents comenci el llarg camí de la normalització en les pantalles. L’estrena arriba en el pitjor moment per a la ficció televisiva en català i, no obstant això, pot assentar un precedent per escapar de l’estret marc mental que fins ara havia imperat entre els responsables polítics al capdavant dels canals públics.
L’ofici d’intèrpret
Quin és el paper que han d’interpretar actrius i actors en el segle XXI? Sota el títol La professió d’intèrpret, a debat diferents professionals del sector van debatre ahir a la tarda al caliu de recents polèmiques com la nominació als Gaudí d’actors no professionals. La sessió es pot recuperar al vídeo de sota, i també passarà, en forma d’article, al dossier sobre el tema que es publicarà a principis de març en el número 216 de la revista Entreacte. S’hi analitzarà el panorama actual, la transformació de competències que afronta l’ofici i també altres amenaces més distants: acabaran els intèrprets substituïts pels seus dobles digitals com ja s’ha vist en algun cas a Hollywood?
