La pandèmia encara ha condicionat el curs teatral que acabem d’acomiadar, però algunes sorpreses en forma d’espectacle han contribuït a mantenir la tensió artística Auca#29
Noves normalitats
Qui ens ho havia de dir quan ens van tancar els teatres que la temporada de recuperació dels aforaments complets seria tan ensopida. No en l’àmbit artístic, perquè un grapat d’espectacles ens ha aixecat l’entusiasme, però sí en termes anímics amb moltes platees a mig gas o directament buides en els casos més dramàtics. El debat sobre la falta de públic ha jugat un rol omnipresent. Qui va vaticinar que la pandèmia ens faria millors persones i espectadors més engrescats s’equivocava. El resultat present, això sembla, és la consolidació d’uns hàbits culturals cada cop més allunyats del teatre tradicional i també de la forma com el gaudim. El món s’ha transformat però sembla que les arts escèniques no ho han fet en la proporció adequada. Al voltant del tema de la manca de públic van florir un munt d’articles, vam organitzar debats per pensar-hi, però la qüestió ha quedat com un enorme interrogant l’ombra del qual encara es projecta sobre la pròxima temporada.
Picar pedra
Serà perquè el teatre és una cursa de fons sotmesa a una crisi permanent, i els seus professionals esquiven, amb determinació i ofici, obstacles com la precarietat i la incertesa. Sigui com sigui, la temporada que acabem de tancar serà recordada per l’estrena d’un grapat de textos remarcables, evidència de la maduresa que afronten alguns dramaturgs emergits al tombant de segle. Josep Maria Miró ha pujat el llistó d’ambició i qualitat amb El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc, síntesi entre les dèries temàtiques i d’estil del seu teatre en contrast amb altres pulsions més profundes, vinculades algunes d’elles als corrents més fèrtils de la dramatúrgia internacional. Un cas similar és el de Jordi Prat i Coll, que va fer un cop a la taula amb el penetrant i fosc M’hauríeu de pagar, i encara molt al final amb Fàtima, un muntatge que encara condicionarà la temporada vinent. Llàtzer Garcia, per la seva banda, ha redoblat l’aposta amb Al final, les visions, l’imprevisible còctel habitual d’influències aplicat a una història que ens remou des de diferents angles.
Sorpreses
El tret de sortida de cada temporada el donen FiraTàrrega i el TNT de Terrassa, festivals que l’any passat van estrenar propostes valentes i rabiosament fresques que per sort s’han pogut recuperar per a la cartellera barcelonina. A Tàrrega, el col·lectiu Que no salga de aquí va preparar Hermafrodites a cavall o la rebel·lió del desig, barreja nutritiva entre política, testimoni i emoció. Coordenades semblants a les que utilitza un altre col·lectiu d’artistes, Las Huecas, que amb Aquellas que no deben morir han bastit un dels espectacles de la temporada, amb un llenguatge original al servei d’un tema, la mort, tractat des d’una perspectiva inèdita. Recordarem també el pols i la determinació de Lucia Del Greco, directora emergent que amb El desig del cor de Caryl Churchill va esprémer totes les convencions del llenguatge teatral. Esperem tornar-les a veure a totes ben aviat.
Circulació
Les fronteres es van obrir de nou i el curs ens deixa visites d’antologia com la doble parada del Bros de Castellucci a Barcelona i Girona. Al festival Temporada Alta també vam gaudir de la sempre desconcertant Angélica Liddell –amb un espectacle massa críptic, tot s’ha de dir– i del sempre afinat Christoph Marthaler, que amb Aucune Idée va desplegar un magnètic exercici de presència teatral protagonitzat per Graham F. Valentine. El viatge més llunyà el vam fer a través de The Hamartia Trilogy del coreà Jaha Koo, qui va aterrar en el cicle Katharsis del Lliure. Bocabadats ens va deixar la precisió tècnica i bellesa de les coreografies de Sasha Waltz al Mercat de les Flors: In C també quedarà al record com una de les visites internacionals de la temporada.
Límits
No podem oblidar els artistes que malgrat tot han intentat estirar els límits. Els del llenguatge, per exemple, com Jordi Oriol que amb La mala dicció va retòrcer paraules i dobles sentits fins a desemmascarar l’artificialitat del teatre i de la vida. Aplaudiment per a companyies com Íntims Produccions que, tot i la conjuntura tan negra, van arriscar fins a frec de penya-segat amb Dels intestins una soga i del cul un sac de gemecs, obra que mereixia més ressò i públic. I menció especial per al discurs valent d’Agnès Mateus i Quim Tarrida, que amb la denuncia de Patatas fritas falsas es van atrevir a relacionar el feixisme latent de la societat catalana i l’existència d’institucions faraòniques com el TNC.
Final de festa
El Grec, com cada any, va suposar el final de festa de la temporada. Entre els espectacles del festival millor valorats per la crítica figuren La trilogie des contes immoraux (pour l’Europe), de Phia Ménard, Larsen C, de Christos Papadopoulos, i Gardien Party, de Mohamed El Khatib i Valérie Mréjen. El balanç del festival, però, ens torna a deixar dades preocupants. Mentre que els espectacles de la muntanya de Montjuïc –apostes internacionals i de gran format sobretot– van tenir una ocupació del 80%, la cartellera de la resta de la ciutat només un 60%, xifres globals que no acaben d’arribar als percentatges previs a la pandèmia. La pròxima temporada 2022/2023 serà crucial per veure si tornem a les ocupacions de la vella normalitat o ens caldrà moure cel i terra per adaptar-nos al nou paradigma.
