Editorial de l’Entreacte 214 que ja podeu adquirir als punts de venda habituals o mitjançant l‘iQuiosc.
Nou curs. El passat exercici va suposar un terratrèmol en l’àmbit de la formació en arts escèniques. Els suposats casos d’assetjament i abús de poder denunciats en diferents reportatges del diari Ara van causar un gran impacte en el sector i en la resta de l’opinió pública, i van provocar dimissions tan sonades com la de Magda Puyo, directora de l’Institut del Teatre. La seva successora, Sílvia Ferrando, s’estrena en el càrrec amb el repte de recobrar el prestigi tocat d’una institució centenària, i amb la necessitat d’implementar sistemes de protecció que evitin casos similars en el futur.
Cura especial. Actrius i actors no tenen una professió a l’ús, i tampoc l’ensenyament de l’ofici pot ser convencional. Es treballa amb sentiments i el límit és el cos, una frontera en què pot ser complicat separar el gra de la palla. S’han d’erradicar les situacions d’indefensió en l’entorn de la formació i també –per descomptat— en l’àmbit professional. L’extensió del debat evidencia la necessitat d’un nou model de resposta ètic però també en forma de protocols més segurs. El nou ofici dels coordinadors d’intimitat que tractem en aquest número n’és un exemple, de moment limitat a les grans produccions de les plataformes internacionals.
Cal erradicar les situacions d’indefensió en l’entorn formatiu i laboral dels intèrprets.
Blau Klein. El que ha fet Carme Portaceli al TNC no és tan sols una muda de color. Nous referents estètics, direccions i autories inèdites, internacionalització, un alè netament polític i naturalment igualitari; en definitiva, un saludable canvi d’aires. Si mirem enrere i recordem algunes de les temporades de les antigues direccions artístiques del TNC i del Lliure ens semblaran estranyament llunyanes. Els teatres públics de Barcelona han fet un salt amb Portaceli i Martel, un revulsiu que segurament deixarà marca. I si tan bona resulta la renovació, per què no canviem les persones que manen amb més freqüència?
Heterodoxos. El risc i l’experimentació van estar proscrits dels teatres públics fins al punt que a Barcelona, durant una bona pila d’anys, semblava que només hi havia teatre privat, produccions sempre pendents de la taquilla i de l’ocupació. Les anomenades noves dramatúrgies, escena híbrida o com se li vulgui dir, van quedar arraconades a festivals del ram i sales off. En el número d’Entreacte que ja teniu als quioscos i en edició digital analitzem un context contradictori en què algunes d’aquestes companyies són les més exportades, cares visibles de les arts escèniques catalanes a Europa, però minoritàries de portes endins. No hi ha públic per a tothom?
