“La minsa representació de dones en els àmbits professionals i de decisió de les arts escèniques i el sector audiovisual ha estat constatada per investigacions recents, que detallen la permanent bretxa laboral de gènere persistent en un ampli espectre de professions, a més de la cadena de desigualtats que deixen sense sortida les produccions de les creadores i la seva incorporació nominativa en les programacions i, per tant, en el relat de les arts contemporànies”. Aquest és el primer paràgraf del manifest impulsat per la Plataforma per la Igualtat en les Arts Escèniques i Visuals de Catalunya, constituïda la primavera passada, i que demana, senzillament, el compliment de la Llei orgànica per a la igualtat efectiva d’homes i dones, aprovada a les Corts el març de 2007. Una llei que, entre altres objectius, pretén equiparar professionalment les unes i els altres; malauradament, però, hi ha un abisme entre les intencions del text legal i els defectes d’una societat en què encara preval el desequilibri entre sexes, gairebé en tots els àmbits.
Fins i tot en el món de l’art, en el de l’espectacle, un àmbit més obert de mires i més igualitarista que d’altres, però que, en realitat, es dol massa sovint dels mals –i dels prejudicis– que afecten els sectors dominats pel pensament masculí.
Potser la llei, tot i ser necessària, no és suficient. Cal fer pedagogia des de l’arrel, perquè els nens i les nenes es convencin que són iguals i de grans visquin una igualtat plena, sense haver de recórrer a quotes ni a reivindicacions. Perquè en un manifest d’aquesta índole, sorgit d’un entorn progressista, hi participin massivament els homes –ara com ara, només el 18% dels signants són actors, directors d’escena i altres professionals de les arts escèniques i visuals. Tothom hauria d’exigir que creadors i creadores arribin al seu públic en igualtat de condicions. És de llei. És de justícia.
