Tribuna per a l’actriu i directora Júlia Barceló en què escriu sobre el greuge de la pressió estètica en les actrius
L’altre dia, passejant per internet, em vaig trobar una foto d’una actriu de principis del segle XX, el que seria una foto de book d’aleshores. Ella, en primer pla i amb una llarga cabellera, portava un vestit de jaqueta i pantalons, i a la mà, una espasa. Una espasa. Potser representava una temuda pirata? Hamlet? En la foto es veia una dona amb vida interior, imponent, fascinant, que s’havia posat en el paper que se li demanava. Aleshores vaig pensar: no seria increïble si poguéssim fer-nos books de fotos així? On a les nostres fotos d’actriu es pogués triar entre anar vestida d’exploradora, de motorista o de persona que reparteix el butà; o simplement, i sent molt agosarada, hi poguéssim deixar entreveure una mica més el nostre món interior, així com deixen fer als homes cis en els seus books. Una mirada intensa, arrugues que demostrin experiència, poc maquillatge.
Però en lloc de tot això, a mi se’m demana que pagui molts diners (justament pagats) a una persona que em farà les fotos en un estudi, amb maquillatge, i estilista, i davant de la càmera posa’t ben neutra, que és el que volen, que no es vegi gaire que et fot un pal increïble ser allà davant ensenyant no se sap exactament el què. Però és que en els nostres books d’actriu no ens busquen neutres (sic), ens busquen boniques, sexuals, atractives. I això des de la mirada masculina vol dir que obris una mica la boca, que estiguis prima, que no tinguis ni una sola imperfecció a la pell, que si pot ser ensenyis pitram o cuixa mentre mires la càmera amb ulls de gateta innocent, perquè les massa atrevides ens fan por. Perquè per encabir-nos en els personatges de sempre —la nòvia, la dona de, l’amant— només podem ser d’una manera determinada. Perquè fer de pirata en pantalons de la talla 48 rebentaria el panorama, però encara ens manen una colla de pesats avorrits.
En aquesta vida jo no he vingut a lluir carona, ni cuixes, ni cul davant de gent que no sap mirar més enllà
No em vull fer un book de fotos mai més. Mai més a la vida. Em podeu fer fotos de calçotada amb els amics, em podeu fer fotos a les 3 de la matinada en estats que potser seria millor que quedessin en la intimitat, però no vull fer-me un book d’actriu mai més. En aquesta vida jo no he vingut a lluir carona, ni cuixes, ni cul davant de gent que no sap mirar més enllà. He vingut a dir als quatre vents qui soc i amb qui vull compartir tot això que es diu vida i que va passant sense que ens n’adonem mentre una persona decideix en veure’m en una fotografia que m’ha costat més del que cobro en un mes si dono el perfil o no. El perfil limitat, avorrit i excloent que demana el patriarcat. Mai més.
El pitjor no és la foto, és la por terrible de l’escrutini, de sentir-se un objecte en una vitrina
Però el pitjor no és la foto, no és el flaix ni mirar la càmera, no és estar allà com un estaquirot sense parpellejar durant més d’una hora, no és ensenyar el somriure que t’ha costat 6.000 euros al dentista i que encara no saps com coi ho vas poder pagar. El pitjor és abans. El pitjor és aquella distància entre “necessitaries fotos noves” i posar-se davant l’objectiu. El “quina roba em poso” em portarà a “quina talla tinc” i si m’hauria d’aprimar perquè potser estic massa poc preocupada a pesar 50 quilos com la gran majoria d’actrius que treballen. El pitjor és la por terrible de l’escrutini, de sentir-se un objecte en una vitrina, abans fins i tot que la gent et vegi, perquè el que ens fa por de veritat és imaginar com som vistes pels altres, i aquesta imaginació sempre serà infinitament pitjor que la realitat, perquè ens han ensenyat a odiar el nostre aspecte i no estem acostumades a ser tendres amb nosaltres mateixes.
T’hauries de fer fotos noves, res, una cosa senzilla, amb tres o quatre de noves en tenim prou. Però aquestes tres o quatre fotos continuaran sent una croada terrible per a moltes de nosaltres fins que les persones que trien qui es posa davant d’una càmera o damunt d’un escenari i el públic que ens mira no deixin de jutjar-nos per unes premisses caduques i comencin a fer-ho per les capacitats que tenim i que ens han fet creure que no són suficients, perquè encara ara invertim més temps a escriure “quin pivón” a la foto d’Instagram de les nostres amigues que a dir-nos de manera sincera i constant com som de vàlides i que poc ens ho han fet creure.
