La directora Marta Pazos i el músic Dani Espasa dialoguen sobre L’òpera de tres rals, el muntatge de Brecht i Weill que inaugura dilluns el Festival Grec.
Part del so que avui associem al Broadway clàssic neix, en realitat, a la República de Weimar. Molt abans que Mack the Knife es convertís en un estàndard del jazz, L’òpera de tres rals ja barrejava cabaret, música popular, ironia i crítica política per dinamitar les fronteres entre alta cultura i entreteniment més baix. Estrenada el 1928 per Bertolt Brecht i Kurt Weill, la peça va sacsejar el teatre europeu abans que l’ascens del nazisme acabés portant Weill a l’exili nord-americà. Gairebé cent anys després, els responsables del nou muntatge que inaugura el Festival Grec (també la temporada del Lliure), la directora d’escena Marta Pazos i el músic Dani Espasa, conversen sobre una obra que continua preguntant-se si és pitjor robar un banc o fundar-ne un.
Marta Pazos: Conec L’òpera de tres rals de fa temps, vaig fer de Walter a la producció del Centro Dramático Galego (2011). Però des dels vint anys, quan vaig començar a entrar en contacte amb el teatre, Brecht em va fascinar, també perquè jo vaig començar fent cabaret, fins i tot vaig fundar una companyia pròpia.
I tot aquest univers m’interpel·lava.
Dani Espasa: Quan era adolescent vaig descobrir la música de Kurt Weill sobretot perquè m’havia d’aprendre peces seves per acompanyar cantants al piano al conservatori. Tinc un llibre de partitures que encara conservo, amb cançons com Youkali i altres temes que podria tocar de memòria ara mateix. Potser la primera vegada que vaig escoltar L’òpera de tres rals tenia quinze anys.
Marta Pazos: Crec que L’òpera de tres rals ens connecta als dos amb moltes coses de la nostra pròpia joventut. És una peça tan viva i macarra i tan profundament divertida.
Dani Espasa: Amb poc més de trenta anys vaig tenir la sort d’estar involucrat en la producció del Teatre Lliure amb Calixto Bieito, i va ser com fer la mili. Era el més jove de tots els músics, vaig ser ajudant de direcció de Lluís Vidal. Vaig estar a tots els assajos, aprenent tots els detalls de les cançons, i tornar ara per dirigir la partitura ha estat com un regal caigut del cel.
Marta Pazos: Tant Brecht com Weill eren molt joves quan van crear aquesta òpera. La manera com hem construït aquesta producció ha estat com invocar una explosió de creativitat en els cossos i en les ments de tots i totes les que formem l’equip.
Avantguarda teatral i musical
Dani Espasa: Recordo que als primers assajos vas fer un discurs i una exposició fantàstica, en què també l’estètica era molt present, amb un munt de referències i imatges de l’època.
Marta Pazos: Bé, és que m’agrada molt aquesta època de la història i de l’art, el sorgiment de les avantguardes… Em sedueix treballar amb els espais que estan “entre”: tot el que sorgeix a la contra d’un temps anterior, però encara present i tot allò futur que encara no es veu però que ja s’està manifestant. També m’entusiasma tot allò que encara no veig però que ja s’està fent present en l’obra. L’òpera és del 1928, un període d’entreguerres que origina tot el que vindrà després en totes les arts.
Dani Espasa: És una època que musicalment també està a mig camí de tot. La partitura està a punt de complir cent anys, i penso que la música és una de les coses més importants del segle XX, sens dubte, perquè és el moment de l’explosió de Stravinski, de Hindemith… i és curiós, perquè aquesta partitura també sorgeix de música més antiga, del segle XVII i XVIII… Fins i tot a la música hi ha alguna cita específica a The Beggar’s Opera, de John Gay (1728).
Marta Pazos: Hi ha alguna cosa de rebel·lia que es desborda, però una rebel·lia plena de color contra el gris que s’havia viscut i contra el gris que vindria amb la Segona Guerra Mundial.
Dani Espasa: Però, a banda de les referències a la música antiga, la partitura és totalment segle XX: hi ha molt tango, molt swing, molta música de cabaret, música popular. Però partint d’un origen força culte.
Marta Pazos: M’interessa aquesta voluntat de fer una trobada entre allò més elevat i allò més baix, que és el cabaret. I trobar aquest diàleg, construir una cosa nova per recordar-nos que se’ns permet pensar de manera diferent. Aquest pensament avantguardista tensiona l’ambient cultural de l’època i el porta cap a un altre lloc.
Dani Espasa: En el seu moment molts compositors no acabaven d’entendre què passava allà, però després s’ha vist que, amb els anys, és una de les obres que més ha influït en la música, no només la culta, també la música teatral.
Marta Pazos: I el mateix passa en l’àmbit dramàtic, és la gran obra que inaugura allò postdramàtic, l’origen del teatre contemporani. Per trencar un vidre has de tenir primer el vidre, i Brecht trenca amb la dramatúrgia. Fa teatre èpic. Així consta: teatre èpic. Per mi, tot teatre és polític, perquè es fa per a la polis. A través de la música penetra molt més als sentits, a l’emoció i al pensament.
Dani Espasa: La música té una partitura original molt pautada, amb indicacions molt específiques, vigilada fins i tot pels hereus de Kurt Weill, però és aquí on entra el meu paper en la direcció musical: cal treure profit de l’elenc que tenim. Perquè aquesta música la pot interpretar tant una soprano d’opereta com un actor de teatre musical. Fins i tot estem jugant amb diferents tipus de veu, aprofitant la seva mestria com a actors.
Marta Pazos: I també amb la traducció meravellosa que n’ha fet Marc Rosich, gran amant de Weill. I m’he deixat influir pel context dels cinquanta anys del Teatre Lliure i del Festival Grec, que van sorgir després de la dictadura, amb una gent jove que volia fer les coses d’una altra manera. A l’hora d’escollir el repartiment d’aquesta producció també buscàvem aquest esperit trencador i compromès amb l’ofici, perquè L’òpera de tres rals també parla de l’ofici del teatre.
Dani Espasa: Jo he estat mirant una mica des de fora els assajos i he vist com treus profit de tothom i com els actors van aportant les seves idees.
Marta Pazos: Crec que hem aconseguit que hi hagi una companyia, no?
Dani Espasa: Sí, a més una companyia força heterogènia, d’edats i procedències diverses. També en el cas dels músics, hi ha una orquestra amb gent de vint anys fins a gent de la meva edat, alguns dels quals ja havien participat en la primera vegada que la vam fer fa vint-i-cinc anys. Es crearà alguna cosa especial.
Marta Pazos: I després també hi ha l’humor com a arma política, no? La resposta a si és pitjor robar un banc o fundar-ne un, qualsevol persona la pot respondre de manera molt clara. Hi trobem l’humor com a bàlsam i la ironia sobre allò que ens està passant, una cosa que és a l’ADN del cabaret. L’obra ens recorda que cent anys després les coses no han canviat tant, i ens pregunta sobre què pots fer tu per continuar posant preguntes sobre la taula.
| BRECHT A LA CATALANA |
| L’òpera de tres rals ocupa un lloc singular en la història del teatre català del segle XX. El juny de 1963, l’Agrupació Dramàtica de Barcelona n’impulsava al Palau de la Música Catalana la primera gran representació en català. Després d’haver superat la censura franquista, la funció va ser prohibida a última hora per ordre del ministre Manuel Fraga Iribarne, coincidint amb una visita de Franco a la ciutat. La justificació oficial es va resumir en dues paraules: “por respeto”. Finalment, l’obra es va poder estrenar el novembre del mateix any enmig d’un clima d’autèntica efervescència cultural. Ricard Salvat, Feliu Formosa, Maria Aurèlia Capmany, Fabià Puigserver o Lluís Pasqual van contribuir decisivament a introduir el teatre brechtià a Catalunya. El 1984, Mario Gas va dirigir al Teatre Romea una nova versió que traslladava l’acció a la Barcelona de 1929, seguint l’estela de l’operació que Brecht i Weill havien fet amb The Beggar’s Opera, no sense patir tota mena d’estralls als assajos. Anys més tard, el 2002, Calixto Bieito en presentava una lectura radical al Grec en coproducció amb el Teatre Lliure i Focus, entre d’altres. Ara la mirada de Marta Pazos en una nova posada en escena confirma la vigència d’un títol que ha acompanyat, pràcticament des dels anys seixanta, la història del teatre públic, crític i polític a Catalunya.  L’òpera de tres rals de Mario Gas (1983) © MAE |
