El 50è aniversari del Grec esquiva la nostàlgia, però deixa en l’aire una pregunta: què queda avui de l’impuls polític, popular i del model d’autogestió que van marcar el festival original del 1976 Auca#198
Efemèride
El 50è aniversari del Festival Grec no serà una festa consagrada al record; encara més, sobre el paper serà una edició no gaire diferent de les precedents. La directora, Leticia Martín Ruiz, va deixar clar a la presentació del programa que evitaran “caure en la nostàlgia” i “en el pes del passat”. Per vestir la commemoració, això sí, hi haurà una festa en família el 8 de juliol amb la projecció de quatre curtmetratges –audiovisuals– al voltant de l’efemèride, peces a càrrec de Sílvia Munt, Núria Giménez Lorang, Jaume Claret Muxart i Marc Salicrú. I poca cosa més en clau de celebració.
Nostàlgia
La desconfiança davant la nostàlgia és del tot comprensible. En temps de pessimisme generalitzat i amb els discursos apocalíptics circulant sense aturador, la cultura tendeix sovint al revival i al pastitx de la repetició. La nostàlgia és una arma de doble tall, consol familiar i alhora projecció d’un distanciament temporal, una condició d’espectador dissociat en què la inacció substitueix el compromís i la implicació. Ja a l’edat mitjana s’idealitzava l’esplendor imperial romana com una maledicció de fatalisme insuperable. Per tant, no: qualsevol temps passat no ha de ser necessàriament millor.
Orígens
Però una cosa és vacunar-se contra la idealització de la nostàlgia i una altra passar de puntetes pel significat del Grec-76 i el contrast que aporta als nostres dies. Aquella primera edició del festival va representar un esclat polític, cultural i ciutadà difícilment repetible, amb les llums i les ombres pròpies de l’època. Tal com recorden alguns dels seus fundadors més endavant (pàgines 30-35), aquell primer estiu va demostrar la força col·lectiva de la professió, a més de la consciència que el teatre podia ser també un vehicle per arribar a la democràcia. No es tractava simplement de programar espectacles, sinó d’aixecar un model autogestionat, popular i carregat de missatge, amb funcions, concerts, proclames i un escenari convertit en punt de trobada de l’agitació contestatària: tot estava per fer i tot era possible. Avui seria impossible un fenomen similar, no trobarem qui afirmi el contrari.
El viatge del Grec en l’últim mig segle s’explica en paral·lel al model de democràcia que ens hem donat
Institucionalització
A partir de la fotografia del 1976, el viatge del Grec en l’últim mig segle s’explica en paral·lel al model de democràcia que ens hem donat. El seu caràcter institucional ha aconseguit absorbir les tensions artístiques fins a projectar-se com un model estable, amb aparença d’inamovible, basat en les lògiques habituals de la mercantilització de la cultura. El festival acull zones de discurs “alternatives” i “independents” que en realitat repeteixen sempre un mateix gest que, certament, no s’oposa a la realitat hegemònica. Es tracta de la reproducció in aeternum dels estils dominants d’una xarxa europea de festivals franquícia perfectament intercanviables. I així el Grec dels nostres dies, a més de rebutjar el recurs suat de la nostàlgia, no s’acaba de reflectir en la singularitat que projecten els seus orígens.
