L’estrena al Grec de Penso en Yu, de l’autora canadenca Carole Fréchette, presenta l’excusa perfecta per parlar de teatre, compromís i actualitat amb dues actrius de primera línia, Fina Rius i Imma Colomer, aquest cop en tasques de direcció. Penso en Yu reuneix les característiques necessàries perquè el mateix equip d’Afterplay posi mans a l’obra. Després de dues lectures dramatitzades, la primera gràcies al cicle que organitzen l’AADPC i AISGE al Teatre Akadèmia i l’altra a La Cuina amb el suport de Projecte Vaca, la història de Yu Dongyue, xinès que va llençar pintura a la imatge de Mao a la plaça de Tiananmen el 1989, puja a l’escenari a través d’una mirada occidental.
Sovint les lectures dramatitzades es queden en unes excel·lents pinzellades interpretatives i en un esborrany de proposta escènica, i para de comptar. Afortunadament, el cas de Penso en Yu és l’ideal. Després de l’abordatge com a lectura amb públic, arriba l’hora de la veritat. En el moment de l’entrevista falten tres dies per començar assajos. Hi ha il·lusió, ganes, condicions per fer a gust la feina. Comença el ball.
Imma Colomer: Sí. Teníem feina feta i ens va anar fantàsticament. Ens va posar a punt de solfa. La primera lectura ens va permetre veure’n el resultat: “S’ha d’apretar per aquest lloc o per allà…”. És una dramatúrgia més aviat contemporània, l’estructura no és fàcil de muntar.
Fina Rius: La lectura, d’entrada, és com fer un treball de camp. Ens va caure a les mans la convocatòria de les lectures de l’Associació d’Actors i Directors i vam dir: “Aquesta és la nostra, és la manera de veure si això funciona o no”. Vam presentar el projecte, ens el van agafar i ens va anar molt bé, va ser la manera de començar a treballar sense diners i de començar a buscar-ne. En aquell moment, per normes de l’Associació, el Pep [Ferrer] no hi va poder ser perquè havia fet una lectura l’any anterior i no podia repetir…
IC: Això està bé perquè el que vol l’AADPC és donar oportunitats a tots els actors, que no siguem sempre els mateixos. És un luxe, la lectura te la paguen, et donen d’alta, et proporcionen un teatre en condicions, te la graven… és una iniciativa molt guai. Ens va donar l’oportunitat de tocar a les portes dient que ja ho estàvem fent i de presentar-nos al Grec amb fotos i amb una feina feta i amb cara i ulls.
La vostra és una relació que m’encurioseix, perquè totes dues sou actrius.
IC: En realitat, no treballem juntes, ella fa d’actriu i jo de directora.
FR: I som productores, jo per la meva banda, des del 2002, i ella per la seva: ja teníem el tarannà de produir-nos petits espectacles, de tirar endavant projectes. I al Yerma del Grec 2005 vam compartir camerino i vam començar a cuinar aquests projectes comuns.
IC: Ella em va dir que m’agradaria que treballéssim juntes, que busquéssim una obra.
FR: I ella va dir també que li interessava molt la direcció; ja abans de fer Afterplay amb Vaca havíem fet juntes una cosa de poesia.
IC: Que era La Paraula a la Boca, evoca. També vam fer Poesia a cau d’orella, el 2010.
Com és una actriu que dirigeix una altra actriu? Com ho viviu?
FR: En el meu cas, penso que es complementa perfectament. Primer, per les obres que triem, com aquesta o Afterplay, obres sobretot d’interpretació. Moltes vegades, un actor té ganes que el dirigeixin, en gaudeix molt, perquè sovint els directors estan més pel producte en general, per la plasticitat i la posada en escena que no pas pels intèrprets. Com que coneixem les eines, quan ella m’explica el que vol és molt més fàcil per a mi entrar directament a l’ànima del personatge. I com que ella és actriu i súper experimentada de tota la vida…
IC: Jo veia que hi havia el mateix compromís tant per part d’ella com per la meva.
FR: Totes dues estàvem disposades a treballar.
IC: I això sí que uneix.
Imma Colomer i Fina Rius són bones amigues. Al llarg del temps, han anat coincidint en diversos muntatges, com ara Una vella coneguda olor, de Benet i Jornet; Yerma, de Lorca, o els espectacles de caràcter poètic que tant estima Imma Colomer, La paraula a la boca, evoca o Poesia a cau d’orella amb Projecte Vaca. Han compartit camerino i, d’una forma natural, ha anat sorgint una entesa mútua que de mica en mica les ha portat al present, a la seva segona producció.
IC: La Fina em va demanar. “Tens una obra per fer? Alguna cosa de riure”. N’hi vaig donar una que havia fet jo i al cap d’uns quants dies em va dir: “M’agradaria que la dirigissis tu”.
FR: Si et demano una obra, el més lògic és que tu facis alguna cosa.
IC: Em va sorprendre. Però l’obra demanava una escenografia important i no m’hi veia amb cor. I pensant, pensant, vaig recordar que tenia una obra aparcada, Afterplay, i vam veure que era realitzable.
I respecte a Penso a Yu, d’on surt aquesta obra?
IC: Surt del nostre propòsit de muntar una altra cosa. I vam començar a llegir obres, n’agafàvem una i una altra i en buscàvem una que fos possible i que digués alguna cosa que ens agradés. No havia de ser un simple divertiment. I un dia que l’hi vaig comentar al Toni Casares, em va dir que en tenia una d’una autora canadenca que em podia interessar. Me la va donar en francès i només llegir-la vaig pensar: “l’hem trobat”.
Què fa que una obra us enamori?
IC: Això és interessant. Què t’agafa? D’entrada, quan vaig veure que m’havia agradat, vaig pensar: “Déu ser dolenta” (porque tengo un ojo fatal) [Riu]. Però l’hi vaig passar a la Fina i llavors…
FR: Me la vaig traduir pel Google per entendre-la millor i cada vegada m’agradava més. Atrapa ràpidament, tot i que presentava dificultats perquè conté molts soliloquis i molta informació. A més, l’altre personatge era fet a mida per a Pep Ferrer.
A l’estructura de Penso en Yu el temps té una importància essencial. El temps constitueix l’espai, la història en minúscules i la història en majúscules. A les notes sobre el seu text, Carole Fréchette indica: “L’acció de Penso en Yu està inscrita de manera precisa en el temps, i aquesta precisió ve imposada pels esdeveniments reals”. L’autora la va escriure mentre s’anava informant del cas per Internet, l’any 2006. La intrahistòria emergeix per sobre de la gran història. Marie Marguerite, la traductora protagonista, entra en crisi en tornar a la ciutat i es capbussa en el drama de Yu, periodista, poeta, artista, mentre, no sense certa resistència, fa classes de francès a una jove xinesa, Lin.
IC: És molt maco. Hi ha moltes capes a l’obra i aquesta del temps és molt interessant, el present, el passat, el futur. Cadascun dels personatges és un temps del verb. Ella és el passat. La xinesa és el futur i l’home és el present. No hi ha res que no hi estigui relacionat. No hi ha res penjat. La protagonista es troba en un moment crític de la seva vida, un moment de canvi. Ve d’un fracàs, amb una edat, i s’ha d’aturar per decidir quin rumb ha de prendre. És una persona solidària a la manera occidental, de les que volen ajudar quan els va bé, i està a punt de trencar el compromís que havia establert amb la noia. En canvi, la noia un cop s’ha compromès no para…
FR: A més els xinesos són molt nacionalistes i a Mao que no el toquin. És contrarevolucionari…
IC: Volen fer la revolució però que Mao es quedi.
FR: La mirada del meu personatge és molt autobiogràfica. És una mirada occidental, que no entén com pot ser que, per embrutar la cara, algú passi disset anys en una presó, patint tortures que l’acabaran portant a la bogeria. I la xinesa li diu que la Xina s’ha de viure i el que tothom mira és de salvar la vida.
IC: Jo no volia explicar la història de la Xina, sinó com ho vivim els que som d’un altre lloc, i com aquesta gran història fa moure i trontollar les petites històries. És un pretext alhora que ens dóna una gran informació… i provoca canvis en els personatges. No són els mateixos en acabar la funció.
FR: El meu té una crisi amb cinquanta-quatre o cinquanta-cinc anys. L’home, de la mateixa generació, és el present. És la part pràctica de la vida, realista. La vida li ha clavat castanyes però ell no es revolta, es conforma. I la noia és el futur.
L’obra us toca de prop? El 1989 va caure del Mur, tot un símbol.
FR: Quan nosaltres teníem quinze anys el nostre ideal era fer comunes i les comunes vénen de la Xina, de Mao, però del que feia Mao a les comunes al que era una comuna per a nosaltres… També pensàvem que Stalin era un salvador i després vam saber que era un tirà i un assassí. Jo ho veia en els meus germans grans, militaven al POUM, jo era simpatitzant del PSUC i ens semblava que aquell comunisme era la solució i l’esperança… i el 89 cau tot.
Totes les èpoques tenen sempre la seva brillantor. La seva particular llei de l’esperança. Sóc davant de dues dones que van viure, o els van tocar de prop, moments que van sacsejar, com si fos un twist ideològic, les ments, els cossos i els esperits de tota una generació. El teatre català que recordem d’aquella època, encara que només ens ho han explicat, va assentar les bases del que ara tenim, i, per moments, sentim que se’ns escapa. Imma Colomer en sap, és protagonista d’aquells col·lectius que van revolucionar la nostra escena. Primer a Comediants i després també a l’equip fundador del Teatre Lliure.
IC: A mi em queda l’energia per tirar endavant coses, petites coses, com diu l’obra. Per acomplir els petits somnis. Més que transformar, que això se m’ha acabat, penso en si puc millorar el món al meu voltant. No, ni el món, només el meu voltant. És una mica el que diu el tercer personatge, en Jeremy, a l’obra: Compte amb els personatges que volen salvar el món, perquè Mao el volia salvar i va provocar moltes morts.
FR: És que amb el lliri a la mà no es va enlloc. Hi ha molt bona intenció, però…
Fer una trajectòria de continuïtat és fer currículum, i elles en tenen un de molt extens. La seva resistència als escenaris les autoritza per avaluar el moment actual de la professió.
IC: Jo no la veig pitjor que abans. Hi ha molta gent amb molta energia, amb molta qualitat, que lluita. Hi ha una crisi que ho dificulta tot, però també gent amb ganes de somniar i de tirar endavant els somnis. De comunicar-se, d’expressar-se, de realitzar-se. Hi ha més actors que mai, i es mouen.
FR: És una bona cosa però també és una mala cosa. Jo vaig a veure un espectacle i dic: això no es pot presentar en aquestes condicions…
L’obra està escrita per una dona, interpretada per dues dones i un home, Pep Ferrer, traduïda per una dona i dirigida per una dona. A més, Imma Colomer durant anys ha fet un estudi de paritat dins de Projecte Vaca, Associació de Creadores Escèniques de Catalunya de la qual és sòcia des de fa anys.
I pel que fa a la paritat?
IC: Els actors i les actrius estan igualats. En canvi, no ho estan els directors, els qui manen als teatres nacionals, els qui hi ha als llocs de poder.
FR: Jo no crec que hi hagi tants actors com actrius. Mira les funcions que hi ha, mira quants actors i quantes actrius treballen. És un problema difícil d’arreglar, hi ha molta més demanda per a homes que per a dones.
IC: Jo diria que hi ha molta dona bona.
FR: I ara que ens han tancat l’aixeta, la majoria dels espectacles són de dos o tres actors en cartell perquè arrosseguin públic. Llavors el públic s’acostuma a veure una comèdia que necessita espai en unes condicions que no són les més adequades. Una comèdia no és teatre íntim, no pots tenir el públic enganxat a la cara. En canvi, això genera feina i una bona excusa al conseller per dir: “Veieu com es fa teatre?” Sí, se’n fa, però en males condicions, sense cobrar. Les petites companyies estan mantenint les alternatives…
I en aquestes condicions, on queda la màgia del teatre?
IC: Malgrat tot, hi ha dies que succeeix.
FR: El teatre és una vocació i quan hi ets dins, la recompensa de l’èxit et fa oblidar els mals tràngols que has passat. I si no hi ha èxit, t’ho menges amb patates. Nosaltres hem tingut la sort que tant el Grec com la Beckett s’han fet càrrec de la producció de Penso en Yu i no arrisquem res. Amb l’Afterplay vam començar amb un 40% del pressupost i ens hi vam llançar. Però encara que surti bé, al final, pels dos anys de projecte no surt a compte econòmicament…
Em salto el protocol. Els demano si puc anar a veure un assaig. Em conviden el dia que el cavall comenci a trotar. O serà més aviat un elefant?
FR: (Parlant d’Afterplay) …la sensació que tinc quan estic actuant és que creixo un pam i llavors estic per sobre o llavors vaig a cavall…
LF: Ara passaràs a un altre cavall.
IC: Aquest és un elefante.
Actrius i actors enamorats d’un text
El mestre José Sanchis Sinisterra ens va dir un dia a classe que en gran manera una part del teatre que es fa el devem als actors i a les actrius que s’enamoren d’un text i ho donen tot perquè tingui vida sobre un escenari. Aquest és el cas de Penso en Yu. No són les úniques. Actrius i actors que no tan sols interpreten. Tant producció com distribució o comunicació, també ho faig, diu Rius. En això és boníssima, afegeix Colomer. Cal defensar la figura del productor/a, del distribuidor/a, del venedor/a, afegeixo. No tenim més remei que fer-nos-ho nosaltres mateixes, em contesta Rius. I millor tu que un altre, remata Colomer. Tu coneixes millor el producte. Quan un ven, el primer és que estimi i conegui el producte i depèn com, un altre s’ho mira d’una altra manera. Tu vens allò perquè t’hi va la vida, en depèn, com un altre s’ho mira d’una altra manera. Tu vens allò perquè t’hi va la vida, hi creus.
