Lluís Pasqual. El camí del silenci

És la segona entrevista que, amb poques setmanes de diferència, li faig a Lluís Pasqual. La primera, per a TV3, es va fer amb tota la intimitat que permet la televisió. La segona és la que esteu llegint. Després que la Maider li hagi fet les fotos, pugem al seu despatx. Una gravadora de veu, una llibreta ronyosa (meva), llibres per tot arreu (seus), dibuixos de Frederic Amat, un Excel a la paret amb tota la temporada i, a la taula de feina, el document (les “espietes”) amb l’ocupació/recaptació dels teatres de Barcelona. 

Et mires sovint les espietes?

Sempre. Ho haig de fer. I em miro les dades de tothom. A nosaltres ara ens va molt bé però el que ens convé és que li vagi bé a tothom. I no a tothom li va bé.

El Lliure –Montjuïc i Gràcia– va superar el 2014 la barrera dels 100.000 espectadors, amb un percentatge d’ocupació (88’8%) molt per sobre dels teatres de la ciutat. 

Amb el públic s’hi ha de pensar molt. Molt. Jo sempre ho he fet. És el que dóna sentit a això que fem. Sí, és clar, m’agradaria que la gent tingués més curiositat però la curiositat s’ensenya a l’escola. Només vull que el públic vingui al teatre al més verge possible i sense prejudicis (“a mi Núria Espert no m’agrada”, “Shakespeare és avorrit”). Que es deixi endur pel misteri que té això. 

Ja has paït l’èxit d’El rei Lear?

Això del Lear ha estat com un tsunami. Les entrades es van vendre en molt pocs dies. La pròrroga es va vendre en dues hores. No estic content, estic satisfet. Que ho hàgim fet, que ho hàgim fet aquí, al Lliure, amb la Núria… són moltes coses. Però em va quedar gravat el que em va dir fa molts anys Maria Aurèlia Capmany, quan vaig arribar de Reus a Barcelona: “En aquest país els fracassos no compten, però no s’amoïni, jove, els èxits tampoc no tenen cap valor”. El que veritablement em toca és el segon que hi ha entre l’última síl·laba que diu el personatge de Julio Manrique i el primer aplaudiment. És un segon de silenci de plom. La gent aplaudeix després de reaccionar i això et satisfà enormement.

Tu volies fer un De Filippo i vas arribar a Shakespeare en l’últim moment. Com ho vas fer per tenir amb poc temps una companyia de primera divisió? 

És molt difícil en aquests moments fer una companyia de vint-i-cinc actors. I és difícil que tothom sigui bo. El nano que té un vers i mig l’ha de dir a la Núria Espert, i l’Espert l’hi ha de contestar i l’hi ha de dir bé, tot ha de tenir la mateixa temperatura, perquè si no, tot cau. No són aquí ni a cop de talonari ni perquè em dic Lluís Pasqual. Hi són pel Lliure, per Shakespeare, pel Lear, per la Núria Espert… Els que tenen menys paper em van dir que sí amb la condició de venir a tots els assajos. Volien aprendre. 

I tu, què has après de nou amb Núria Espert?

La Núria i jo som amics. I els bons amics sempre se sorprenen l’un a l’altre. I m’ha sorprès, una vegada més, la tenacitat en la recerca. Ella busca fins a l’últim replec, i fins a l’últim segon, i ho fa ella que és una dona que ja en sap molt.

Quan arriba a Montjuïc, Pasqual demana canviar de despatx. Vol baixar del que es coneix com “el torreón” (on havien estat els seus antecessors) i s’instal·la al costat del seu equip. Més tard ens parlarà del silenci, però, de moment, treballa amb la porta mig oberta i enmig del brogit diari.

Sóc el director, no tan sols el director artístic. Hi ha una diferència: mano sobre tot. Em toca prendre l’última decisió sobre qualsevol aspecte del teatre (econòmic, administratiu, polític… també artístic). Això és un ofici amb poca tradició a casa nostra, però molt respectat a altres països. D’això que jo faig, a França en diuen patron, com si portessis un vaixell. 

I entre el Pasqual director i el Pasqual director d’escena, hi ha gaire diferència?

Sóc gèminis, hi ha un germanet que és director d’escena i un altre que és director d’un teatre. Però són coses diferents. Quan entro a la sala d’assaig, m’oblido de tot. Un assaig t’abdueix i et xucla tota l’energia. Un assaig és un misteri.

Què ho fa que et posis de mal humor abans d’un assaig?

És la por de decebre. Hi ha molts actors que estan de mal humor abans d’una funció, la Rosa Maria Sardà, per exemple. La meva feina en un assaig és alimentar els actors i sempre temo no estar a l’altura. Però quan començo l’assaig, de seguida em passa.

T’he sentit dir que vols ser monjo de Poblet. La vida que fas, dirigir aquest vaixell, té poc a veure amb la vida monàstica.  

Vaig tancar-me a Poblet a escriure una tesina, conec aquell món i m’agrada. Quan veig els monjos, els envejo. No és una qüestió mística. A mi m’agrada el silenci perquè només del silenci surt alguna cosa. Només del silenci surt el so, la paraula, la música…

I això té a veure amb el que ara dius, que només t’interessen els nens i els arbres?

Això és més recent. Els arbres m’interessen per poder respirar. Els nens perquè, quan veig una criatura, sempre penso que serà alguna cosa “gran”, un gran cirurgià o un gran bomber, això és igual… El que em preocupa és que no tinguin la capacitat de desenvolupar ni l’1% del seu potencial… què hi podem fer nosaltres? Això em preocupa de debò.

Et sap greu no haver tingut fills?

No em sap greu, però sí que m’hauria agradat tenir-ne. 

Torno a escoltar moltes preguntes essencials. Pensava que estaven superades i veig que no. Gent que torna a demanar-se si el teatre és necessari, si això que feu és seriós…

Amb el Rajoy i el Montoro hem reculat vint anys. El 21% d’IVA no és un fet aïllat. És una manera d’entendre la cultura i d’entendre el paper que la cultura pot tenir en l’educació i la sensibilitat de les persones. És difícil trobar un governant a qui es permeti dir les coses que diu el Montoro. És humiliant i per això tornem a fer-nos les mateixes preguntes.

La màxima de sempre: destruir és fàcil, construir és molt difícil. Pasqual em recorda que la mentida teatral és una convenció, un pacte entre l’escenari i el públic, però que, en canvi, la mentida del polític és un engany. Sabem de què parlem i ens hi entretenim poca estona. 

Quin paper fet la professió en tota aquesta crisi?

Diria que ha reaccionat molt bé. Tot sovint se’ns ha acusat de ser el gremi de la llàgrima, però, amb tot això, la gent s’ha arremangat. I han nascut noves companyies, com Les Antonietes o Sixto Paz. I aquesta mateixa gent està salvant sales que feia la impressió que havien de tancar, com el que estan fent Els Pirates al Círcol Maldà. El que sí que demanaria, en general, és que la formació de l’actor no s’aturés. Hem de continuar tenint el llistó molt alt. Només ens en sortirem, com a país, per la qualitat.

Seguirà La Kompanyia del Lliure?

Sí, sí, hi haurà nova Kompanyia la temporada que ve, amb nous noms. Estem fent tallers per trobar la nova gent. Els que ara hi ha hagut han fet la mili, han fet de tot… Tinc la impressió que l’actual Kompanyia encara no ha valorat tot allò que han après en aquests dos anys. S’adonaran del tot quan no hi siguin… És un projecte engrescador.

El Lliure hauria d’haver estat el veritable Teatre Nacional de Catalunya?

Si la situació política hagués estat una altra, hauria estat l’evolució lògica. A mi em van trucar de Madrid per fer-me càrrec del Centro Dramático Nacional. Vaig demanar al ministre Javier Solana què volia.
I em va dir: “el Lliure”. Aquesta casa ha estat un model. Però, en fi, la història no es pot canviar i ara també hi ha un avantatge i és que tenim dos grans teatres, nosaltres i el TNC. 

Em diuen que crides molt…

És una de les dues llegendes que em persegueixen. Cridava, ja no crido tant. I ja t’he dit que m’agrada el silenci…(riu). El teatre m’ha fet agafar grans emprenyades, jo he arribat a fer fora una orquestra sencera del teatre. Però d’això fa molts anys. Ara no aixeco pràcticament mai la veu.

I l’altra llegenda?

Que sóc malgastador. I no és veritat. Els meus espectacles són barats, tenen molt poca cosa. Només defenso i defensaré la despesa en actors. En això sí, perquè vull els més bons. I vull pagar-los el millor que pugui.

Em fixo en dues fotos del despatx. Núria Espert fent “Medea” i Anna Lizaran fent “Leonci i Lena”. Li demano si és molt fetitxista, si té records de cada espectacle. Ho havia estat molt, em diu, ara ja no. I afegeix, rient: “El camí a Poblet ha començat…”.

 

COMPROMÍS AMB L’ESPECTADOR

És bo, i ho sap. Té autoritat, i ho sap. El Lliure li ha donat pràcticament tot. Ell hi ha deixat energia, talent i més de mitja vida. Ha perdut amors i amics (en aquest teatre duem molts morts al damunt, diu). El 2016 farà quaranta anys de la fundació del Teatre Lliure i vint-i-cinc anys de la mort de Fabià Puigserver. Ell hi era i ho vol commemorar. Coneix aquest ofici com pocs, i pocs com ell se’l prenen tan seriosament. Quan ha calgut fer un cop de porta, ho ha fet amb el cap ben alt i enfrontant-se amb qui calgués. Pocs com ell defensen amb tanta vehemència, i convenciment, el valor del teatre públic. El 2011 va dir que sí al Lliure després de dir que no al Piccolo de Milà. El contracte actual amb el teatre té vigència fins al 2019. Fins aleshores, Pasqual manté el compromís amb l’espectador. Potser després arribarà Poblet.