Qui diu que la cultura de qualitat només pot arribar a les grans ciutats?
En contra de la centralització imperant, donem veu a una selecció d’iniciatives entestades a portar les arts escèniques més enllà de les capitals de província. Especialment a l’estiu, quan els festivals floreixen per tot el territori.
Menys de 1.000 habitants
Tot va començar el 2013 amb un petit festival al Mas Gironí de Garrigàs, la casa familiar de M. Àngels Planas i Txema Alabert. La parella es va aliar amb Marc Sala, Noemí Casero i M. Rosa Quintana per crear un esdeveniment anual que es muntava amb més il·lusió que recursos. El 2019, els fundadors van decidir parar fins que, dos anys després, la seva filla Rebecca va reprendre el projecte amb un equip renovat i dues noves premisses: portar el festival a diferents pobles de l’Empordà i no contribuir a la precarització del sector. El nou festival, el FASTT, va arrencar programant a tres pobles de la zona i actualment ja s’ha estès per una desena, tots ells de menys de 1.000 habitants. Des de l’organització intenten “que la programació vagi alternant-se. Si en un poble un any hi ha un espectacle per a tots els públics, que són els que els ajuntaments més acostumen a voler, el següent any potser hi programem alguna cosa de dansa contemporània”, explica Rebecca Alabert.
El festival compta amb la col·laboració de l’Associació de Micropobles de Catalunya, que els ajuda a difondre el projecte i que els posa en contacte quan nous municipis volen sumar-se a la iniciativa. Davant d’espais que no acostumen a tenir programació professional, el festival proposa una col·laboració intermunicipal, compartint tant els recursos materials com el públic, amb abonaments que impulsen la circulació entre els pobles i el foment de cotxes compartits per a la gent que no té vehicle. Últimament, l’organització estudia la possibilitat d’ampliar el seu radi d’acció més enllà de l’Empordà, sempre que puguin mantenir un “creixement sostenible” perquè els habitants de la zona “se’l continuïn sentint seu”.
Aquesta vinculació s’aconsegueix amb mecanismes diversos, des de formar una comissió veïnal que cada any tria un dels espectacles a programar fins a demanar-los a vegades que acullin els artistes a dormir a casa seva. A cada edició organitzen també dues iniciatives de teatre comunitari, una a l’estiu i una altra a l’hivern, que mantenen viu el festival durant tot l’any i que fomenten el desplaçament entre pobles, amb un assaig a cada municipi.
FASTT. Festival d’Arts Escèniques dels Micropobles. Del 26 de juny al 26 de juliol a Espolla, Garrigàs, Ordis, Pont de Molins, Rabós, Sant Climent Sescebes, Siurana, Capmany, Vilanant i Vilabertran.
Tradició i contemporaneïtat
Un castell medieval, una forta tradició oral i un poble de 1.200 habitants defineixen des de 2010 el Festival de Llegendes de Sant Martí de Tous (Anoia). Des del 2021, el projecte viu en simbiosi amb La Casa del Teatre Nu, espai de creació instal·lat al municipi. “Quan el Sergi Vallès i la Nídia Tusal van voler deixar la direcció del festival, ells mateixos ens van demanar si volíem continuar”, explica Víctor Borràs, que codirigeix els dos projectes amb Maria Hervàs.
Durant quatre dies, el festival programa una quarantena d’espectacles de sala i carrer, amb prop de 70 funcions. El nou equip manté el vincle amb el poble a través de propostes tradicionals i aliances amb la cultura popular, amb més de 150 voluntaris, un 10% dels touencs. Alhora impulsa “la creació d’espectacles contemporanis a partir de l’arrel”, per demostrar que les llegendes “serveixen també per explicar-nos avui en dia”. Aquesta línia ha generat connexions amb festivals com la Fira Mediterrània de Manresa: “Al principi hi anàvem a veure espectacles per programar i ara ens trobem que una part dels que hi veiem els hem ajudat a fer nosaltres”, narra Borràs.
La Casa del Teatre Nu acompanya projectes durant tot l’any amb coproduccions, residències i mostres obertes. “La feina de producció es reparteix i, per tant, és més sostenible”, expliquen. El projecte també col·labora amb micropobles de la zona i programa artistes de dins i de fora, amb una convocatòria anual per acollir creadors iberoamericans.
El pressupost prové sobretot de subvencions. “Fem miracles”, diu Borràs, que reclama més estabilitat i somia “no haver de regatejar ni un sol caixet”. També voldrien millorar les infraestructures, tot i que reivindiquen peces “de qualitat que es puguin fer en llocs petits i amb limitacions tècniques”. Entre els reptes, hi ha fomentar l’ús de la llengua, que “va perdent pes” en les propostes contemporànies.
Festival de Llegendes. Del 2 al 5 de juliol a Sant Martí de Tous, i el cap de setmana anterior a Bellprat i Argençola.
De fora a les Terres de l’Ebre
En Roberto Olivan va marxar de les Terres de l’Ebre per créixer internacionalment en la dansa contemporània i, després de quinze anys a Bèlgica, va tornar per compartir aquell bagatge amb un festival centrat en la formació professional. Així va néixer Deltebre Dansa, iniciat a Tortosa el 2004, traslladat després a Deltebre i reconvertit enguany en Vertebra Dansa, de nou a la ciutat d’origen: “Ara mateix Tortosa té una sensibilitat i un creixement artístic i cultural bastant idoni. Això no significa que estiguem tancant cap porta, perquè el públic nostre sempre ha sigut de tota la zona”, explica Olivan.
El festival reuneix cada any participants d’una quarantena de nacionalitats i defensa que la qualitat no pertany només a les grans capitals. També ofereix tallers no professionals per fer “més assequible la dansa contemporània, que a vegades peca de ser una mica massa elitista i conceptual”. “Hem de parlar en un idioma en què tothom se senti inclòs”, resumeix Olivan. Al principi “érem els hippies, els estranys, els rars”, però el projecte s’ha guanyat el públic a través d’“una experiència compartida on s’estableixen vincles humans molt bonics. Per això penso que no importa el lloc on anem. Importen les persones i els vincles”. La programació mantindrà la gran carpa estrenada el 2010 i es vincularà un any més a l’Obrador – Espai de Creació, actiu durant tot l’any.
Vertebra Dansa. Del 20 al 26 de juliol a Tortosa.
Dansa per a tothom
Apropar la dansa contemporània és l’objectiu de Roger Fernández, impulsor des del 2014 de Figueres es mou. En aquell moment, tot i que a la ciutat “hi havia entre 13 i 15 escoles de dansa”, la programació del gènere era molt escassa, una absència que el coreògraf atribueix a la “falta de coneixement”. El projecte va començar gràcies a una beca de l’ajuntament i “amb una excusa pedagògica” de treball amb centres educatius, però l’exhibició va arribar aviat com “una progressió natural”. Des d’aleshores, el festival programa a l’espai públic per arribar a públics diversos, des dels turistes fins als figuerencs més vulnerables, que difícilment entrarien en un teatre. El context social pesa en la programació: “Figueres és la segona ciutat amb l’índex de pobresa més elevat de Catalunya”, explica Fernández. El festival forma part de la Red A Cielo Abierto i de la Plataforma d’Arts de Carrer, que faciliten programar artistes de fora compartint despeses de gira.
Figueres es mou es gestiona a través d’Agitart, una cooperativa arrelada a la zona. L’equip reivindica el seu model poc habitual, en què els socis són els mateixos treballadors: “Se’m remunera per la tasca que faig, però no per lucrar-me sinó per tenir condicions dignes de treball”, diu Marià Llop, responsable de gestió i finances. “No és un festival que parla dels drets, però té una part de reivindicació per la forma en què es fa”. Tot i que Fernández en va ser el fundador, avui prefereixen parlar d’una direcció col·lectiva. “Ens sentim molt orgullosos de dir que no treballem amb voluntaris”, destaquen. El pressupost depèn sobretot de subvencions públiques, ja que la majoria dels espectacles són gratuïts o a preus reduïts. “Tenim una tasca pendent, que és el patrocini i mecenatge”. Entre els reptes, hi ha consolidar el model organitzatiu i econòmic i ampliar el treball de coneixement, creació i públics.
Figueres es mou. Del 2 al 5 de juliol a Figueres.
