Les jornades Paraula Compartida analitzen a Barcelona els reptes d’exhibició, autoria i producció entre Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears Auca#199
Circular
Resulta fins i tot sorprenent que un art itinerant com és el teatre, basat en bona part en la paraula, circule tan poc entre els territoris que comparteixen una mateixa llengua. Hi ha molts factors que ho expliquen i donarien per a una tesi doctoral —des del provincianisme del sistema autonòmic fins a l’animadversió de l’Estat envers les llengües que no són el castellà—. Contra aquest marc advers treballa la Xarxa Alcover, un projecte amb trenta anys d’existència que, malgrat la seua importància estratègica, no sempre obté l’espai ni la ressonància que mereixen les seues iniciatives. Nascuda per demostrar que la llengua compartida també podia ser un espai de circulació teatral, l’entitat ha mantingut viva durant tres dècades una idea i un treball de cooperació escènica entre Catalunya, el País Valencià, les Illes, Andorra, la Franja… La seua feina tossuda intenta obrir rutes, posar en contacte programadors, companyies i equipaments, i defensar que el teatre en català guanya força quan es pensa sense fronteres territorials.
Compartir
Sempre en funció de superar les limitacions territorials, les jornades Paraula Compartida van portar la reflexió a un terreny concret i tangible. Organitzades per la Xarxa Alcover els dies 29 i 30 de juny a la seu de la SGAE a Barcelona, van reunir diferents professionals de les arts escèniques per revisar què impedeix una circulació més fluida entre territoris de parla catalana. El programa es va ordenar al voltant de tres eixos —exhibició, autoria i producció—, però el debat va anar més enllà de les etiquetes: sales privades, circuits públics, dramatúrgia viva, precarietat, insularitat, retrocessos lingüístics, finançament i coproduccions possibles. La trobada va servir per posar en comú diagnòstics i per recordar que una llengua compartida no garanteix, per si sola, un ecosistema escènic compartit. Abans de programar, produir o fer circular, cal conèixer-se millor.
Exhibir
La primera taula va situar l’exhibició com el primer gran coll d’ampolla. Moderada per Joanfra Rozalén (La Dependent), la conversa va deixar clar que fer circular espectacles entre territoris no és només quadrar dates i caixets, sinó construir abans coneixement, públic i confiança. Anna Rosa Cisquella (Espai Texas / Dagoll Dagom) va recordar l’impuls inicial de la Xarxa Alcover i va advertir que, amb la precarietat actual, “ha de passar el miracle perquè això funcioni”; Ferran Murillo (Tantarantana) va insistir que “la programació és l’última baula” i que abans calen residències, laboratoris i relació entre creadors; Carles Molinet (Iguana Teatre / Teatre del Mar) va assenyalar la crisi del model inicial i la necessitat d’incorporar més els espais privats; Emma Escolano (Centre Cultural Sant Jaume) va reivindicar els ateneus i les xarxes associatives com a espais capaços de sembrar públics i trencar marcs preconcebuts; Alfred Picó (L’Horta Teatre) va posar el focus en el País Valencià, on “no només patim la precarietat, patim també la llengua”, en referència a l’atac institucional de les administracions del PP i Vox; i Amaranta Gibert (Teatre de Lloret) va recordar que “el primer pas ha de ser el de la coneixença” i va defensar la necessitat d’articular una política cultural comuna que no es limite a demanar més diners. Entre sales privades, teatres municipals, insularitat, comunicació i circuits desiguals, la taula va acabar dibuixant una evidència: sense context previ i sense complicitats locals, una companyia d’un altre territori difícilment deixa de ser una visita exòtica enmig d’una cartellera aliena.
Escriure
La segona taula va desplaçar el focus cap a la dramatúrgia viva en català, en un moment de vitalitat creativa però encara ple de mancances estructurals. Moderada per Carles Molinet (Iguana Teatre / Teatre del Mar), la conversa va reunir les principals associacions d’autoria dels tres territoris i va mostrar fins a quin punt escriure en català no vol dir tenir garantida ni la visibilitat ni la producció. Isabel Martí (AVEET) va aportar les xifres del País Valencià, amb una davallada clara de la presència del valencià en l’exhibició pública després del Govern del Botànic; Miquel Mas Fiol (ADIB) va descriure les Illes com un ecosistema amb talent, però condicionat per la insularitat, la precarietat del circuit i la falta d’aposta pels formats més ambiciosos; Helena Tornero va posar l’exemple de l’Associació Catalana de Dramatúrgia per defensar la unió davant d’abusos, precarietat i negociacions desiguals; Cristina Cordero (ACD) va insistir en la importància de compartir males pràctiques i parlar obertament de les condicions; i Sònia Alejo (AVEET / La Medusa) va reivindicar aliances com Dramaturgia en Red per fer front a un mapa estatal massa centralitzat. Entre publicacions escasses, textos que no circulen, el perill de la intel·ligència artificial i escoles que encara llegeixen poc teatre, la taula va deixar una conclusió clara: no falten veus, falten estructures perquè aquestes veus siguen llegides, estrenades i pagades amb criteris professionals.
Produir
La tercera taula va portar el debat al terreny de la producció, potser el lloc on les bones intencions topen més ràpidament amb els pressupostos, les normatives i la capacitat real de sostenir projectes. Moderada per Anna Rosa Cisquella (Espai Texas / Dagoll Dagom), la conversa va reivindicar la figura del productor com una peça artística i estratègica, no només administrativa: “molts projectes s’enfonsen perquè no tenen acompanyament des de la producció”, va advertir. Joanfra Rozalén (La Dependent) va defensar la coproducció com una manera de repartir riscos i obrir territoris, però també de posar en contacte equips que no es coneixen; Jordi Farrés (Farrés Brothers i Cia.) va explicar que en el teatre familiar sovint circulen més els espectacles que ja han funcionat que no pas les coproduccions en sentit estricte; Fàtima Riera (Produccions de Ferro) va situar la mirada insular i la falta d’una política cultural fora de Catalunya que entenga la cultura com a sector productiu; Montserrat Arcarons (Els Joglars) i Pilar Mir (Mosica Mix) van aportar la perspectiva de l’autoproducció i de les dificultats per arrelar projectes en contextos i territoris diferents. Entre ajudes desiguals, beneficis fiscals poc aprofitats, traduccions, mercats limitats i pors compartides, la taula va deixar una conclusió clara: coproduir no és fer-se una foto entre territoris, sinó compartir risc, temps, diners, equips i recorregut.
Conclusions
Les tres taules van acabar confluint en una mateixa constatació, recollida en la síntesi final de Tomás Ibáñez (Visitants / AVETID), coordinador de la trobada: la circulació del teatre en català no es resol només amb voluntarisme ni amb una apel·lació sentimental a la llengua compartida. Calen estructures, diners, temps i una política cultural capaç de pensar més enllà dels límits administratius i les polítiques dels governs que no estan per la unió del català. Exhibir, escriure i produir són baules d’una mateixa cadena: si falla el coneixement mutu, si l’autoria no té condicions i si la producció no pot assumir riscos, la xarxa queda reduïda a desig. L’encontre Paraula Compartida va servir per tornar a posar aquesta evidència damunt la taula: cal construir millor les condicions perquè circular tinga sentit. La trobada es tornarà a repetir l’any vinent a Mallorca i el 2028 al País Valencià. Molta feina pendent, però tota pedra fa paret.
