Marta Pazos obre el 50è Grec amb una festa brechtiana de gran format que prometia irreverència, però va acabar encallada en la monotonia visual i el tempo feixuc
La gran festa d’inauguració dels cinquanta anys del Festival Grec es va tenyir de la monotonia del gris violaci, el to monocromàtic amb què Marta Pazos va impregnar la seva versió de L’òpera de tres rals, de Bertolt Brecht i Kurt Weill, l’espectacle d’obertura que també donarà el tret de sortida al setembre a la temporada que celebra el mig segle del Teatre Lliure. L’altra protagonista va ser la calor, amb el Teatre Grec convertit en una gran olla que va provocar diversos desmais durant la representació, una circumstància que comença a ser habitual en la “nova normalitat” del canvi climàtic i la canícula avançada.
Malgrat la xafogor, ningú no es va voler perdre la inauguració, amb les cares habituals de la política institucional i del sector cultural: el president Salvador Illa, la consellera Sònia Hernández, l’alcalde Jaume Collboni, l’exalcaldessa Ada Colau i el regidor Xavier Marcé, entre molts d’altres. A la llista dels més buscats, Josep Maria Mestres, que rebia felicitacions pel seu recent nomenament com a futur director artístic del TNC. I més cares conegudes del que és habitual, és clar, un musical sempre sembla, d’entrada, una aposta més lleugera i amable, encara que la realitat fos després més sorruda, agreujada per les tres hores llargues d’espectacle i per la incomoditat proverbial de les butaques del Grec.
I el cas és que la cosa prometia des de la introducció, que va començar a les encara diürnes 21 h, una hora abans de l’acostumat inici fosc de la inauguració. Abans que l’espectacle comencés pròpiament, la gran revelació de la nit, la vedet Marta Bernal (de les Glòries Cabareteres) pujava a l’Olimp de les estrelles gregues. La Bernal es va presentar caracteritzada de la directora Marta Pazos, “la reina dels colorinchis”, per convertir el preàmbul en un passeig d’esperit cabareter entre el públic acalorat que es ventava sense compassió. La Bernal-Pazos va recordar els orígens gairebé artesanals del Festival Grec, quan els directors cosien telons —“com ara”, va deixar caure—, abans de rematar-ho amb un “Julio [Manrique, director del Lliure], no et veig cosint els baixos a Pere Arquillué”, l’acudit va fer córrer la rialla per les grades. Un dard institucional va apuntar també a l’Ajuntament: “senyor Collboni, torni El Molino a les vedets”. El pròleg semblava obrir una nit de varietés irreverent i popular: “Bertolt Brecht i La Maña”, venia a dir la vedet, comparteixen “una mateixa manera d’entendre el teatre”. Primera salvadora de la nit, la Bernal, que va obrir una tímida escletxa contestatària en una vetllada inaugural sempre pendent del photocall i les copes de vi blanc.
Ganyotes i distanciament
Més enllà de l’inesperat pròleg, era d’esperar que la nit reactivés el debat entre partidaris i detractors de l’estil marcadament visual de Marta Pazos; L’òpera de tres rals ho va posar fàcil als segons. El pes de la imatge, aquí sotmès a una omnipresència grisenca, va acabar convertint-se en la gran monotonia de la funció. Ens havien advertit al començament que “l’espectacle no havia costat tres rals” —i és fàcil imaginar que força més—, però la solució escenogràfica de les grades replicades, amb l’escenari convertit en mirall escènic de la platea, es va anar esgotant massa aviat. A mesura que la peça es desinflava d’imaginació i reiterava els recursos plàstics, es van trobar a faltar més elements de profunditat que mantinguessin l’encanteri.
El to de farsa, amb ecos directes del cinema expressionista alemany, tampoc no acabava d’anar del bracet d’una proposta que tenia algunes troballes visuals efervescents —els maquillatges, els coloms, alguna reminiscència de cabaret—, però que se repetien de forma insistent. Els personatges, concebuts gairebé com titelles de moviments sincopats i histriònics, quedaven sovint atrapats en la paròdia sense acabar de construir un veritable recorregut dramàtic. Molt gest grotesc i caricatura desencaixada, però poca evolució interna. Una aposta esteticista que en una peça més curta potser hauria funcionat com a mecanisme de distanciament brechtià, però que en llarg acaba per devorar els personatges fins uniformar el conjunt en una mateixa ganyota col·lectiva.
Tempo d’estiu
A la pesantor visual s’hi va afegir, sobretot en la primera part, un ritme general encara poc afinat, amb transicions llargues, escenes que trigaven a arrencar i una sensació de xafogor que feia conjunt amb la nit. L’orquestra de Dani Espasa, instal·lada al fossat i al capdavant d’una partitura que demana nervi, mala bava i precisió, també va semblar condicionada per aquesta pulsació feixuga, més pendent de sostenir l’engranatge que de fer-lo esclatar. Abans del pas pel Lliure al setembre, encara hi ha marge perquè les transicions respirin millor i la funció guanyi tensió i fluïdesa.
On la nit va trobar més solidesa va ser en els intèrprets, sobretot quan aconseguien anar més enllà de l’encartonament de dibuix animat en blanc i negre imposat per la direcció. Eduard Farelo i la mateixa Marta Bernal donaven gruix i mala llet al matrimoni Peachum; Roc Bernadí hi aportava solvència vocal, ritme i una vis còmica molt ben administrada; Júlia Truyol, com sempre, hi va posar presència irrevocable i desvergonyiment com a Jenny; i Nao Albet injectava energia serpentejant i perill truculent a un Mackie el Navalla amb els aires pop fosforescents del Joker de Jared Leto. L’altra gran salvadora de la nit va ser Miriam Moukhles, una Polly Peachum magnífica, la veu i la veritat humana d’un espectacle que sovint es quedava atrapat en la seva pròpia superfície. En la cançó Jenny dels pirates —caldria un enregistrament que en deixés constància— i en el duet de la gelosia amb la Lucy de Clara Mingueza, Moukhles va fer aparèixer, encara que fos per uns instants, la musicalitat, l’èpica canalla i l’emoció que la nit semblava esquivar.
Sarau final
No hi va haver un gran bis més enllà dels aplaudiments. Després de molta calor acumulada, l’orquestra encara va reprendre el tema de Mackie el Navalla mentre el públic començava a enfilar la sortida. Alguns ja havien aprofitat la mitja part per quedar-se al fresc dels jardins amb el bar a tocar, o directament per fugir, com el president Salvador Illa. Després, això sí, van arribar les abraçades, els retrobaments, les felicitacions i aquella alegria inevitable d’una nit d’estrena d’estiu a l’aire lliure, que sempre fa patxoca. Entre brindis, cava i coca endarrerida de Sant Joan (un clàssic), el sarau va conservar la sensació familiar d’altres anys, però sense cap element que fes intuir del tot que s’acabava d’inaugurar la cinquantena edició del festival.
