Barcelona vol i dol

La capital catalana concentra bona part de la producció teatral del país, però sovint viu d’esquena a la resta del territori de parla catalana.

Josep Ramon Cerdà, director del Teatre Principal de Palma, és molt clar: “Les produccions catalanes viatgen a Mallorca a caixet; les de Mallorca van a Barcelona a taquilla”. Són molt poques les obres de teatre nascudes fora de Barcelona que visitin la capital en bones condicions. Anar a taquilla és el més habitual, amb percentatges que solen ser del 60% per a la sala i el 40% per a la companyia. I això vol dir que sovint perden diners o no en guanyen gaires, a canvi de l’exposició pública i mediàtica que suposa estrenar al Cap i Casal.

Fa vint anys, continua Cerdà, es podia posar l’excusa que les obres originàries de les illes Balears no tenien la mateixa qualitat que les barcelonines. Però avui dia, remarca, no és així, sobretot perquè a Mallorca s’han posat les piles. L’Acorar de Toni Gomila va marcar un abans i un després. Va arribar el 2012 a La Seca i encara volta. El seu autor, a més, forma ja part de l’star system català i l’hem vist a produccions del TNC o de La Perla 29. Rostoll cremat es va estrenar al Grec amb direcció d’Oriol Broggi. Acaba de posar de llarg a Palma Aquell carrer, que espera portar de gira més enllà de Mallorca a finals d’any.

Molt poques obres de teatre nascudes fora de Barcelona la visiten en bones condicions.

Les actrius Júlia Truyol, Ruth Llopis i Aina Calpe s’han fet un lloc a Barcelona, així com els dramaturgs Joan Yago i Aina Tur o les coreògrafes Eulàlia Bergadà i Raquel Klein. Però poc en sabem de CINE i EIMA, els centres d’investigació de Sineu i Santa Maria del Camí, respectivament. Si anem al País Valencià, el desconeixement és encara més devastador. Quantes produccions valencianes han passat per Barcelona en els últims anys? L’única gran que recordem és Valenciana, dirigida per Jordi Casanovas, i algunes més de l’Hongaresa de Paco Zarzoso, com Piedra y encrucijada, o de Carles Alfaro.

Vida més enllà de Barcelona

Si ens cenyim al Principat, fora de Barcelona tenim un focus molt important a Girona i Salt gràcies al festival Temporada Alta, que ha esperonat la creació contemporània a la província de Girona, sobretot a Banyoles (cabosanroque, Clàudia Cedó, Punt Produccions), Pontós (Societat Doctor Alonso), Celrà (Malpelo) i Olot (nyam nyam). A Tarragona, la Sala Trono brilla amb llum pròpia. I a Lleida, Íntims Produccions i FiraTàrrega.

Salvador Sunyer, director de Temporada Alta, diu que hauríem de pensar més enllà de la idea clàssica de capital i perifèria i assumir el concepte de Catalunya ciutat, en xarxa, sobretot en l’àmbit creatiu. El problema, segons ell, és que hi hagi espectadors de primera i de segona. Públic que paga una vegada per veure un espectacle i públic que paga dues vegades. En posa un exemple: el ciutadà de Barcelona que va al TNC compra una entrada, el cost de la qual va a les arques del teatre que ha aixecat la producció amb diners de tots els catalans, de Barcelona i de Ripoll. En canvi, el de Reus que va al Fortuny a veure la mateixa peça paga dues vegades: al TNC per aixecar l’obra i el que ha invertit l’ajuntament per contractar-la. La solució? Que les gires costin molt menys.

Pool (No water) de Íntims Produccions. ©Adrià Ropero /defoto

En època del conseller Joan Manuel Tresserras (2006-2010), la Generalitat va potenciar la descentralització amb l’obertura de centres de producció amb cara i ulls a Reus, Salt i Terrassa. Però la crisi de 2008 va liquidar aquesta idea “francesa”. Primer, amb la retirada de fons del Govern. Més tard, amb els ajuntaments respectius que van deixar de pensar que podien influir culturalment més enllà del seu poble… Això va tenir un efecte doble. Per una banda, els creadors catalans van perdre tres centres de producció públics, compradors potencials de les seves idees. I, per l’altra, van minvar les possibilitats de girar. A Barcelona, companyies, teatres i artistes es queixen del poc recorregut pel territori que tenen les seves obres, sobretot els que es dediquen a la creació contemporània. I, alhora, la ciutat deixa molt poc espai perquè troupes d’altres contrades disposin de visibilitat.

La qüestió és que qualsevol companyia catalana (i de les Balears i del País Valencià) que vulgui aixecar un gran muntatge necessita el compromís d’un teatre barceloní, públic o privat. Sense els teatres de Focus, el festival Grec o el Lliure, el Nacional i la Sala Beckett, cap peça ambiciosa de la Sala Trono o de Bitò Produccions és viable.

El poder del Cap i Casal

La pregunta és: es pot aixecar una producció des de la perifèria deixant de banda la capital? Sense Barcelona, festivals com el TNT, FiraTàrrega, el Sismògraf o Temporada Alta serien molt precaris. Tots els espectacles locals que s’hi presenten compten, d’una manera o d’una altra, amb diners barcelonins. Sense els centres territorials, que podien ser autònoms i estrenar a expenses de la cartellera de la capital (més d’una producció del CAER de Reus va fer gira pel territori i fins i tot va arribar al País Valencià, sense passar per Barcelona), tot es complica. No a Palma o València, que segueixen dinàmiques autòctones, centrades en el seu ecosistema proper (la comunitat autònoma).

Cerdà creu que, en part, això no té cap sentit. “Dividir el mercat en tres és un suïcidi”, exclama. Per aquest motiu, el Principal planteja totes les produccions com a coproduccions. I com més coproductors hi hagi, millor. Aquesta temporada, per exemple, han participat en El combat del segle (Denise Duncan, Sala Beckett) i Una galaxia de luciérnagas (Aina Tur, El Maldà), totes dues amb suport decisiu del Grec. De cara al Grec 2021 hi portaran més coses.

“Hem d’enfortir el mercat en lloc d’afeblir-lo”, apunta Cerdà. El febrer de 2017, els consellers de Cultura de Catalunya, les Balears i el País Valencià van signar la Declaració de Palma, en la qual manifestaven “la necessitat de consolidar un mercat en l’àmbit dels tres territoris per garantir la viabilitat dels projectes dels creadors i les indústries culturals balears, catalanes i valencianes, i fomentar l’ampliació i l’interès dels públics”. Per ara, res més que bones intencions.

El cert és que, amb o sense Declaració de Palma, el País Valencià i les Balears són una realitat per a les companyies i els teatres del Principat. La circulació cap al sud i cap a l’est ha crescut més que mai. València no és territori comanxe i ara és possible fer dos bolos bons a Mallorca, a Palma i a Manacor. Poca broma. El moviment, però, no és encara igual en totes direccions.

Aliances creatives

Des de la mort dels centres territorials hi ha hagut algun intent de vertebrar el territori, ja que moltes ciutats compten amb teatres excepcionals i artistes residents de primer nivell. Jordi Casanovas sol ser el capità de moltes d’aquestes iniciatives. El 2013 va donar embranzida a Els Teatres Amics, que eren el Teatre-Auditori de Sant Cugat, el Teatre Auditori de Granollers, el Teatre Kursaal de Manresa, l’Atrium Viladecans i L’Atlàntida de Vic. Tots cinc podien vantar- se de tenir 264.786 espectadors i d’haver gestionat un pressupost global de 3,5 milions d’euros. Per desgràcia, aquella gran idea no va tenir més recorregut.

A escala local catalana hi ha molt pocs teatres que puguin tirar endavant de manera autònoma. La sala La Planeta és un cas excepcional. Programa espectacles de petit format que estan de gira pel territori, però també produeix. A Tarragona, La Trono té el mateix perfil. Totes dues sales, pensades amb exquisidesa, sense concessions, segueixen un camí propi. La Trono, per exemple, amb connexions internacionals molt especials i fructíferes, com la que han establert amb l’argentí Nelson Valente i amb un festival, el FITT, que porta a Tarragona moltes propostes que no s’han vist mai a Barcelona; i tot i això, compta amb menys visibilitat del que es mereixeria.

La Generalitat ha de gastar-se la majoria del seu pressupost en les estructures teatrals barcelonines?

Barcelona és, sens dubte, el gran aparador i, a més, com destaca Sunyer, un centre de formació de primer nivell. Pot viure al marge de Catalunya i dels territoris de parla catalana i, alhora, queixar-se que els espectacles que s’hi creen no giren? La Generalitat ha de gastar-se la majoria del seu pressupost en les estructures teatrals barcelonines? La Declaració de Palma es traduirà en convenis, mitjans, etc.? Preguntes que són a l’aire.