Hem estat sempre tan receptius a Shakespeare en general i al seu rei escocès en particular com semblem estar-ho ara?
Teniu un molt mal dia? Si és així, no us costarà gens fer-vos vostres les paraules de l’escocès innominable (toqueu fusta si dieu en veu alta aquest nom seu, que porta malastrugança) quan afirma que “la vida és un conte explicat per un idiota, ple de soroll i de fúria, que no significa res”. Paraules com aquestes ens poden deixar ben tocats.
Que entri el següent! El 10 de febrer passat, el Macbeth interpretat pel molt estel·lar David Tennant en un muntatge que requeria l’ús imprescindible d’auriculars abandonava el prestigiós escenari londinenc del teatre Donmar Warehouse. I tot just l’endemà, el no menys estel·lar Ralph Fiennes, que ben aviat portarà l’espectacle a Nova York i Washington, estrenava una versió de l’obra concebuda per tal de ser representada en espais insòlits gens teatrals: a Londres es pot veure fins al 23 de març a un magatzem situat als molls de Canada Waters. Tot plegat, poques setmanes després que el rei regicida i la seva Lady haguessin exhibit també la seva tragèdia farcida d’ambició i nihilisme a The Globe, aquest teatre replicat que vol fer-te sentir com si et trobessis de debò al teatre que va aixecar fa més de quatre segles el magistral bard.
Barcelona ha acollit en menys d’onze mesos tres visions diferents de Macbeth
Cert: el tràfic de Macbeths amunt i avall pot semblar molt habitual a la ciutat més shakespeariana del planeta, tot i que fins i tot allà ha cridat una mica l’atenció. Però no és menys cert que Barcelona, sense tenir ni de lluny la mateixa tradició macbethiana, està seguint un camí força similar després d’haver acollit en menys d’onze mesos tres visions ben diferents del text. Això, per no parlar d’aquell altre Macbett de Ionesco que va passar pel TNC el 2022, i que el seu autor va escriure tot inspirant-se per igual en Shakespeare i en la macbethiana gamberrada patafísica a la qual Alfred Jarry li va posar el títol d’Ubu Rei.
No dormirem mai més
Però deixem de banda els derivats per tal de tornar a l’original, ara que Pau Carrió acaba d’estrenar al Lliure la seva versió de l’obra, situada en un potent espai escènic dissenyat per Sebastià Brosa; un espai tan fosc com la boca del llop en què es fica la parella protagonista. Per culpa de l’acabat d’estrenar càrrec com a director artístic del Teatre Lliure, ens hem quedat sense saber què hauria fet Julio Manrique amb un personatge ara notablement defensat per Ernest Villegas, que comparteix amb la Lady Macbeth de Laia Marull somnis criminals d’un poder absolut amb quelcom d’absolut miratge. No cal ni dir que aquest valuós, però irregular (especialment, en l’apartat interpretatiu) muntatge de Carrió (el seu quart Shakespeare) no s’assembla gens ni mica a la versió que ens va oferir la passada temporada Moreno Bernardi al Teatre Akadèmia, tot abordant les essències tel·lúriques de la tragèdia amb un inconfusible estil en què conflueixen la sofisticació estètica amb la radicalitat d’una gestualitat i una dicció portades fins al seu límit expressiu.
Per la seva banda, un Jaume Plensa massa creativament ofegat per la seva pròpia estètica com a artista plàstic s’estrenava com a director operístic amb el Macbeth de Verdi, tot fent ben visible a l’escenari del Liceu i convertint en leitmotiv del seu espectacle aquella altra sentència que condemna el criminal a l’insomni permanent, “Sleep no More”: l’extraordinari muntatge de l’obra que Declan Donnellan va presentar al Temporada Alta visualitzava a la perfecció aquest malson sense fi. Doncs ja que som al Liceu, aquest és un bon moment per tenir ben present allò que Ramon Esquerra, abans que la Guerra Civil posés fi a la seva vida, va deixar escrit a Shakespeare a Catalunya, un llibre publicat l’any 1937 que segueix sent un document fonamental per entendre fins a quin punt la força tardana irrupció de Shakespeare als nostres escenaris (cap a les acaballes del segle XIX) li deu molt a la Renaixença, i encara més a les representacions d’òperes inspirades en obres del bard que, paradoxalment, sovint no s’havien representat mai a casa nostra.
Aneu amb compte amb els espectres!
Som l’any 1863. I atès que l’empresa no es vol fer càrrec de les conseqüències que les aparicions poden causar entre el públic, el Liceu avisa: al llarg del tercer acte de la representació del Macbeth verdià hi apareixen “uns espectres incorporis adquirits per l’empresa a l’estranger” que, d’altra banda, obliguen a deixar el teatre gairebé a les fosques durant una estona.
Els trets dels personatges expliquen la permanent vigència de l’obra
És evident que l’advertència té alhora quelcom de reclam publicitari que arriba a aparèixer a la primera pàgina dels diaris. I sembla també evident que els fantasmagòrics efectes especials són encara llavors més dignes d’atenció que les elucubracions al voltant del poder, l’ambició i la culpa (aquesta culpa que la parella macbethiana no valora a l’hora de planificar els seus assassinats, però que acaba deixant a les mans de Lady Macbeth taques de sang que no se’n van ni amb salfumant) que es desprenen de l’obra. Una obra que, anys més tard, el poc shakespearià George Bernard Shaw ridiculitzarà a Macbeth Skit, tot donant un bon repàs humorístic a les relacions que manté la parella protagonista. L’autor de Pigmalió presentava com a sòlid argument per mostrar-se totalment crític envers el teatre de Shakespeare el fet queels seus personatges (i els Macbeth en semblen la millor prova) es presenten “mancats de religió, de pensament polític, de consciència, d’esperança i de conviccions”. I paradoxalment, aquests trets ens poden semblar ara mateix un sòlid argument per entendre la seva permanent vigència.
Els trobem per exemple ben remarcats al Macbeth que l’any 2002 va dirigir al Romea aquest fervorós lector de Schopenhauer que és Calixto Bieito, per a qui el text ve a ser “una obra maleïda sobre la por i l’absurditat de la violència”. Una dècada més tard, Àlex Rigola presentava el seu MCBTH, concebut com un thriller amb elements irracionals molt propers al David Lynch de Twin Peaks, tot condemnant la parella protagonista a acabar restant nua i coberta de sang en una mena de limbe enlluernadorament blanc. Amb referents com aquests no cal ser cap bruixa profètica. Parafrasejant aquell emblemàtic “Tomorrow, tomorrow, tomorrow” que deixa anar també el rei escocès, es pot pronosticar que la seva tragèdia que tant sap reflectir els nostres racons més foscos té per davant un molt llarg demà, i demà i demà.
