La notícia em va arribar el 2 de novembre de 2020. Una bona amiga –dramaturga– em reenviava un missatge (anònim) que a ella li havia enviat un altre amic o amiga –dramaturg o dramaturga– i que jo, tot just llegir-lo, enviaria al meu torn a altres amics i amigues –dramaturgs i dramaturgues, naturalment–, de manera que el missatge, en poques hores, es va escampar per tota la comunitat de dramaturgs i dramaturgues que habita a Catalunya.
Fins a aquell moment sempre havia pensat que els dramaturgs no estàvem dotats per actuar en forma de col·lectiu. Havia viscut abans dos intents fallits de constituir la tan necessària associació de dramatúrgia (un a casa del Sergi Belbel, un altre al vestíbul de l’Escola Eòlia), i pensava que mai no seríem capaços d’anar més enllà d’unes primeres reunions preparatòries.
La llàstima és que l’Associació Catalana de Dramatúrgia no s’hagi constituït 20 o 30 anys abans
El 2020, les circumstàncies eren ben diferents. La pandèmia, teatres tancats, aforaments severament limitats, la professió al límit de l’abisme de la supervivència. I calia actuar. D’això precisament anava el missatge que es va escampar a la velocitat d’una reguera de pólvora i que deia:
“Estem intentant seure a la taula de negociació com a col·lectiu de dramaturgs/ es perquè se’ns tingui en compte a l’hora de repartir els ajuts pel covid. Des de l’ICEC veuen amb bons ulls que hi puguem ser presents tot i que no tinguem una associació formal. Només demanen dues coses. Per una banda, que configurem un llistat de noms de dramaturgs i dramaturgues que deleguen la seva veu en una persona. I, en segon lloc, un compromís verbal que en un futur intentarem constituir-nos en associació. T’interessaria que t’hi incloguéssim?”
Pragmàtic? Potser sí. I a més a més, l’ICEC (Institut Català de les Empreses Culturals) gairebé ens hi obligava. Però el cert és que, en un tres i no res, l’Anna Maria Ricart i la Cristina Clemente (que van resultar ser les impulsores) van reunir més de 120 dramaturgs/es de totes les edats, tendències i condicions. I el miracle és que es van assolir els objectius inicials covid, després es van formar les comissions constitutives i, ben aviat (quan es resolgui la paperassa que la farà oficial), començarà a funcionar l’Associació Catalana de Dramatúrgia. Bravo!
La llàstima és que no s’hagi constituït 20 o 30 anys abans. La llàstima són totes les ocasions perdudes que han fet que la nostra dramatúrgia quedés infrarepresentada als teatres grans i petits, públics i privats. La llàstima són tots els talents que s’han perdut pel camí, els centenars d’obres que no s’han escrit.
Però no és el moment de mirar enrere. Cal mirar cap a horitzons més i més llunyans. I, es miri com es miri, el naixement de l’Associació Catalana de Dramatúrgia serà, n’estic segur, un punt d’inflexió. Finalment el col·lectiu tindrà veu i vot en les taules de negociació. I potser el millor és que l’associació acabarà sent un lloc on els dramaturgs i dramaturgues d’aquest país podrem seure i dialogar. Fer volar les idees. Inventar el futur
