És l’artista el qui ha d’anar per la corda fluixa, no el sector cultural.
opinió
En el sector de la cultura tenim l’intercanvi com a recurs per finançar projectes, tot un avantatge de què rarament disposen altres sectors.
Ocho apellidos vascos s’ha convertit en poques setmanes en el film espanyol més taquiller de la història, és a dir, en un fenomen social espectacular i digne d’examen.
Sovint, un guardó dóna a conèixer persones i projectes que, d’una altra manera, no obtindrien ressò mediàtic. Altres vegades, dóna una pàtina de prestigi a professionals reconeguts i, de retruc, ajuda a oficialitzar el mateix guardó. Pel que fa als premis honorífics, concedits a una trajectòria, són un reconeixement a un esforç personal o col·lectiu, a la perseverança i a la lluita constant per superar les traves que obstaculitzen el nostre camí professional i vital.
El director del Festival Grec, Ramon Simó, ens dona les claus bàsiques per gaudir de la gran cita teatral de l’estiu.
Aquesta tarda m’han donat quatre curriculum vitae. Deu ser de les poques paraules que diem en llatí; a mi, però, m’agradaria saber què en feien dels “fulls de vida” (versió colombiana del CV) en l’època en què es parlava llatí. No ho sé, però sí que dic que a mi em causen malestar.
La posada en marxa de la Joven Compañía, que acaba d’estrenar a Madrid Invasión, de Guillem Clua, després de Fuenteovejuna, ha despertat un fugaç debat als mitjans sobre el tradicional abisme que hi ha al nostre país entre l’escena i els nois i noies d’entre 12 i 20 anys —a la pràctica i com a espectadors— i sobre la responsabilitat del sector i de les administracions en aquesta situació. Mentre que, a d’altres llocs, com el Regne Unit, hi ha institucions teatrals dedicades a aquest segment de la població (allà hi tenen, des de 1956, la companyia de joves actors National Youth Theatre, on van donar les primeres passes els avui cèlebres Hellen Mirren o Daniel Day-Lewis), a l’Estat espanyol l’abandó del teatre envers els adolescents ha estat clar. Ens hauríem de demanar quantes generacions de joves ha perdut el teatre espanyol pel fet de no prestar-los prou atenció.
Ara fa exactament set anys que la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Terrassa em van demanar si em volia posar al capdavant del CAET, Centre d’Arts Escèniques de Terrassa. I vaig dir que sí!
Ens retallen la sanitat, la cultura, les pensions, però mai no podran retallar-nos la creativitat.
És gairebé màgic que personatges de quatre dits, o lleons o tassetes de cafè, ens puguin fer sentir emocions…, i una petita part d’aquesta màgia la fem els actors de doblatge.