Fa unes quantes setmanes, Peter Brook s’afegia al crit d’alarma contra les retallades en la cultura europea. Aquest crit, el d’una cinquantena de personalitats del cinema, el teatre i la dansa, posa de manifest que “la cultura ha estat la víctima de les restriccions de pressupost a massa països”. Reclama que la Unió Europea es comprometi a “sostenir la diversitat de les creacions i de les expressions culturals”.
Peter Brook té 89 anys i acaba d’estrenar obra: The Valley of Astonishment. Juntament amb la seva col·laboradora de sempre, Marie-Hélène Estienne, torna al misteri de la ment humana, de la neurologia. Torna a penetrar en l’inconegut.
L’any passat publicava nou llibre: The quality of mercy: reflections on Shakespeare. “Aquest llibre no és un treball acadèmic, sinó una sèrie d’impressions, experiències i conclusions provisionals”, va dir. El crític Marcos Ordóñez va assenyalar aleshores el fet que un mestre, de 88 anys, continués parlant de “conclusions provisionals”.
En una altra cita recent, Brook apunta: “De bon començament ho planificava tot. Ara el que busco és crear un cert clima de treball basat en el plaer de la recerca, del descobriment. Un assaig és una prova. Fem proves (…) I ho canviem tot, tota l’estona”.
Perquè l’artista pugui estar en aquest lloc indispensable i fràgil de recerca és absolutament necessari que els governs donin suport a la cultura dels seus països. Que hi confiïn i que hi creguin… Que se la creguin.
El cineasta Simon Brook va titular El funàmbul el documental sobre l’univers creatiu del seu pare. A la cinta, Peter Brook afirma: “Com hom pot fer real el teatre? És tan fàcil caure en la tragèdia o en la comèdia… El que és veritablement important és ser al fil mateix de la navalla, a la corda fluixa”.
És important que personalitats consolidades com Peter Brook signin manifestos com el que s’ha esmentat més amunt. És l’artista el qui ha de ser un funàmbul, el qui ha d’anar per la corda fluixa si així ho desitja, i no el sector cultural
