Crònica d’un dia al TNT 2024. Sota el lema “un acte d’imaginació radical”, el cartell d’enguany ens sorprenia amb una imatge en blanc. Un espai buit, un llenç per omplir. En aquesta edició del TNT molts dels espectacles han jugat, cadascun a la seva manera, a transformar l’espai escènic durant la funció. Des de muntar una exposició que es pot visitar en acabar l’espectacle, fins a l’aixecament d’un mur o el llançament pel terra de tota mena d’objectes. Només cal veure l’abans i el després per comprovar que la petjada de l’escena és metafòrica i literal a la vegada. Arts vives, vivíssimes.
Relat documental
Comencem el dia en una antiga fàbrica mig en obres, en una nau despullada i polsosa amb finestres grans i molta llum natural. Aquest és l’espai on Brigitte Vasallo ens presenta Queixa (Roma o Morte), una conferència semiperformativa sobre les diàspores que en època postfeudal i precapitalista es desplaçaven del camp a la ciutat. El relat és ampli. La ponent circula entre la seva vivència personal com a filla de migrants i com a activista i les troballes que ha fet com a investigadora, amb cites bibliogràfiques, arguments etimològics o testimonis recollits. Vassallo s’expressa de forma directa i amb dosis d’humor, amb un to informal que permet que el discurs arribi de forma planera. Mentre parla, realitza petites accions escèniques entre l’homenatge, l’estructuració del relat i el muntatge d’una petita exposició, que es podrà veure a la sortida. S’ha de dir, però, que a nivell escènic es percep una certa improvisació una mica caòtica, amb problemes relacionats tant amb l’espai (el so rebota i les paraules no se senten bé, la llum del sol impedeix veure les projeccions) com amb la fluïdesa de les accions. De fet, la performer ens ho adverteix des de bon principi: ella se sent més a gust escrivint que actuant. Si divulga a través de l’escena és per reivindicar la cultura oral i arribar a les persones que no poden o no volen llegir. Quan acaba la funció, això sí, tothom vol donar una ullada als materials exposats, tant per saber-ne més com per entendre allò que no s’ha escoltat bé. El tema dona per a molt i el muntatge obre debats. Petjada deixada, objectiu aconseguit.
Avantguardisme metateatral
Després de dinar, ens desplacem cap a un dels platós de l’ESCAC per veure La operación, nova creació de Norberto Llopis. Sobre un mosaic de papers, cartons i teles exposades a terra, el performer ens rep assegut en una mena de trànsit, repetint frases amb petites variacions i una cadència rítmica. L’espectacle, críptic i un pèl massa allargassat, juga amb embarbussaments verbals delirants inspirats per la poetessa avantguardista Gertrude Stein. El creador utilitza la sonoritat de les paraules en una cantarella constant, acompanyada de moviments repetitius i extenuants. Els versos parteixen aquí de les diferents accepcions de la paraula operació, quirúrgica, matemàtica o fins i tot teatral. Des de la sorpresa i l’humor absurd, els jocs de paraules deixen entreveure qüestions sobre la naturalesa de l’escena: Què és el teatre? Què implica el teatre? Què representa el teatre? “El teatro quiere hacer lo que pasa. Y eso es lo que pasa”, repeteix Llopis una i altra vegada. Més enllà del contingut val la pena destacar el dispositiu escènic (Jorge Dutor), amb un sistema de cordes i politges que permet que alguns dels papers i teles s’enlairin, generant una curiosa composició espacial. Estèticament, els colors fosforescents tenyeixen tant l’espai com el vestuari (també de Dutor) i es modifiquen amb diferents canvis d’il·luminació (Conchita Pons Valcárcel). Progressivament, l’espai, la llum i el so van guanyant terreny a les paraules fins a l’escena final, quan prenen el control absolut. Sortim de la peça amb una barreja de sorpresa, dubte i descol·locament, amb la sensació que la provocació dadaista ha arribat fins als nostres dies.
Un altre tipus d’avantguardisme sobre el teatre és el de Un cos sense talent, espectacle de manipulació d’objectes de grans dimensions de la companyia Monte Isla. El que comença com un escenari on només hi ha un cotxe, acaba amb un espai ple d’elements expulsats, entre els quals hi ha tubs, teles, flors, bombolles, pilotes de golf, banderes, purpurina, marionetes i, finalment, un cos humà, utilitzat com a objecte en lloc de com a subjecte. La música a un volum alt i molt d’humor escatològic protagonitzen una peça provocadora, que a alguns fa riure i a altres incomoda. En el fons, una reivindicació de l’art del titellaire portada a l’extrem més desfasat. Al TNT, ja se sap, cal anar-hi amb la ment oberta.
Existencialisme i ansietat
La poesia visual, ara sí amb humans, també està present a Platea. La peça combina moviment, paraula, música i plasticitat, tot ideat per les quatre fundadores i intèrprets de la companyia basca Tripak. Protagonitzen l’obra quatre personatges peculiars en un fantasmagòric llimb decorat amb petxines i branques sobre una taula parada. Un d’ells és Déu (Marina Suárez), amb jupa de cuir i veu d’ultratomba, que ens posa en context en la introducció: “Esto es una tragedia, así que risitas las justas”. Humor i abús, violència i ironia. Existencialisme sarcàstic i esbojarrat. Riem quan la donzella (Natalia Suárez) confessa una vanitat de la qual no es penedeix. O quan qüestiona la bona voluntat del cavaller (Maite Muguerza): Fas el bé perquè estimes o per a què t’estimin? O quan el nen (Andrea Berbois) es rebel·la contra el tot poderós, fent-li perdre els estreps. “Si Déu existeix, ara mateix està esgotat”, deia l’actriu en el text de presentació de l’espectacle. De les profunditats de la taula apareixen objectes i persones, amb un imaginari lynchià que recorda lleugerament al de Peeping Tom. La música en directe és un altre dels encerts, una unió de violí i acordió que toquen des de sons estridents fins a música de Wagner. Menció especial es mereix l’acordionista (Garazi Navas), una presència impertèrrita i inquietant amb ulleres de sol i faldilla de petxines, perfectament integrada en l’estranyament global que provoca la peça. Entre el riure i la tragèdia i amb una multiplicitat de llenguatges, les Tripak proposen una peça complexa i ambiciosa, amb un imaginari propi que té potencial per continuar desenvolupant-se. Caldrà seguir la seva trajectòria per veure cap a on evolucionen.
El dia acaba amb un mur sobre el qual es projecten paraules. Els maons els col·loca en escena Katerina Andreou durant el solo titulat Mourn baby mourn. El moviment de l’artista arriba amb un discurs sobre la ira, l’ansietat i la melancolia, a través de paraules escrites que es projecten sobre l’espai. El resultat és una peça fosca i monòtona, que parla d’explosions emocionals però no les provoca, probablement perquè li manca la mirada dramatúrgica. El que més destaca de la proposta és l’expressió corporal, que clarament és el camp que millor domina l’artista. Andrerou ofereix un exercici virtuós amb moviments circulars i corredisses enèrgiques. La tècnica hi és, falta acoblar-la a la resta d’elements de l’escena.
Acabem el dissabte amb una última paraula projectada sobre el mur: “Bum”. L’explosió de colors del festival ha omplert un llenç que mai és blanc del tot, però que sempre pot continuar impregnant-se. TNT, per molts anys de transformar-nos amb les vostres pintures!
