Abans que acabi desembre tracem un mapa en vinyetes dels esdeveniments que han marcat l’any escènic Auca#139
Rànquings
Són dies de llistes, de triar el millor de l’any. N’hem llegit les de l’Ara, El País, aviat sortirà la d’El Periódico i segur que La Vanguradia té la seva enllestida. Hi ha coincidències ben evidents entre els gustos dels seleccionadors i el públic, consensos al voltant d’obres que han esgotat entrades com L’imperatiu categòric, El dia del Watusi, Prima facie i Jauría. Altres joies més insospitades com Thauma i Pura passió també han contagiat prou entusiasme i surten en els inventaris, el que justifica sobradament futures reposicions. En un àmbit tan efímer com són les arts escèniques, les llistes i els premis ajuden a crear consensos, i també donen arguments per omplir gires a més de fomentar la repesca. Els programadors treballen millor sobre fets consumats.
Sostenibilitat
Tot l’anterior enllaça amb una de les modes que més s’ha comentat i debatut durant la temporada, la proliferació de pròrrogues, reestrenes i reposicions, que són la mateixa cosa, com ens recordava Jaume Forés. El revival s’ha tornat una pràctica més habitual gràcies a les sales de Focus, al Maldà o a la política de recuperacions que practica el nou Espai Texas. Ja no es tracta d’un comodí d’inici de curs, parlem d’una política cada vegada més habitual que fomenta el boca-orella, crea estabilitat laboral a llarg termini i permet que la cartellera respiri lliure de l’addicció insostenible d’estrenar de forma constant. Ara mateix, podem gaudir de retorns ben justificables com La disputa (Romea), Ramon (Atrium), Observin aquests fills de puta (Maldà), Hermafrodites a cavall (Tantarantana) i El mestre i el mar (Texas), Les paraules dels altres (Gaudí) i Una casa en la montanya (Heartbreak Hotel), peces totes elles notables que mereixen més d’una oportunitat, aprofitem-la.
Cantar en català
Va ser la polèmica de l’any passat: per què alguns dels grans musicals cuinats a Barcelona no canten en català? El 2024 que estem a punt de tancar sembla la resposta. En primer lloc, trobem l’èxit recobrat de Mar i cel de Dagoll Dagom (abans també amb L’alegria que passa), espectacles que demostren que el talent sobra i el públic respon. Enguany també s’ha de mencionar Ànima, l’aposta del TNC pel teatre musical públic, ambiciós i cantat en la nostra llengua, operació reeixida i, alhora, contraargument pels negacionistes. Fins i tot les autoritats culturals s’han empescat una línia d’ajudes per aconseguir el que fins ara era titllat de “no viable”, una superproducció pensada per fer el salt a Madrid que s’estrena primer en català. D’aquesta manera, l’any acaba amb la posada de llarg d‘El dia de la marmota, primera gran aposta de la productora Nostromo per traduir un musical internacional a la llengua del Tirant. Amb ganes de cantar “Now I know” com la Rihana.
Més polèmiques
En un any teatral no poden faltar les controvèrsies, el que demostra que les arts escèniques són un termòmetre sempre sensible. Vam començar l’hivern enfangats amb el futbol, quan l’obra Cacophony va incloure una menció a un jugador fictici del RCD Espanyol acusat de violació, un recurs de ficció que, en l’original anglès, situava l’acció al Queens Park Rangers, un equip de segona divisió. Aquesta llicència creativa va desfermar la fúria a les xarxes socials –sempre predisposades a l’incendi–, i sense haver vist l’obra, el club va emetre un comunicat mostrant el seu “enuig”. L’endemà, la Beckett responia amb un text contundent en què acusava l’Espanyol d’atemptar contra la “llibertat d’expressió” i de “fomentar el fanatisme”. Tot va acabar amb amenaces de mort a la directora de l’obra, policies de paisà vigilant el teatre i un excés de soroll. Més sonada i justificada va ser la polèmica a can Lliure per no acreditar els traductors de diverses obres de la nova temporada, com La gavina, Hamlet i Electra. El Lliure apuntava que La gavina va ser una “reescriptura lliure” basada en diverses traduccions. L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana ho va considerar “mala praxi” i una vulneració dels drets morals i patrimonials dels traductors. Tot l’enrenou dels traductors sí que va ser fructífer, i ara des dels grans equipaments fins a les sales alternatives tothom es cuida de no menystenir la feina (i els drets) dels traductors. Que duri.
Eufòria i precarietat
El 9 de setembre passat, la patronal del teatre, ADETCA, anunciava amb gran entusiasme l’assoliment d’un rècord llargament cobejat: els tres milions d’espectadors als teatres de Barcelona durant la temporada 2023-2024. En concret, 3.020.710 localitats ocupades, acompanyades d’una recaptació que supera els 92 milions d’euros. Aquesta fita s’ha de celebrar, ja que evidencia la bona salut del sector escènic, almenys a les sales de la capital. No obstant això, i malgrat les bones xifres, convé sempre recordar que la precarietat és la moneda habitual en el sector. L’Informe sociolaboral d’AISGE revelava a principis d’any que el 49% dels actors i ballarins catalans han de recórrer al freqüent “pla B” alimentari i, més preocupant, que el 63% dels professionals es troben per sota del llindar de la pobresa i només el 25% supera el llistó dels 18.000 euros l’any. Ens ho hem de fer mirar.
L’edat d’or
Una mica d’autobombo per tancar l’any. La dramatúrgia catalana travessa un moment d’efervescència amb una presència creixent d’autores i autors locals a la cartellera i el català consolidat com a llengua predominant en les arts escèniques. En aquest context, hem volgut reivindicar i celebrar l’autoria local amb la publicació d’Entreacte(s): Dramatúrgia catalana breu, un volum que recull 25 textos breus publicats a la revista Entreacte, un llibre editat conjuntament per l’Editorial Comanegra i l’Institut del Teatre. Per primera vegada, veus diverses del panorama teatral coincideixen en un únic recull que reflecteix la vitalitat escènica del primer quart del segle XXI. Els textos abracen un ampli ventall d’estils i temàtiques, abordant qüestions com la transmissió generacional i l’impacte de les xarxes socials. Regalar un bon llibre de teatre, una bona forma de tancar l’any.
