Si una expedició marciana d’antropòlegs culturals decidís viatjar als Països Catalans –un concepte que esbrinarien llegint amb delectació Joan Fuster– i analitzés les societats que hi viuen, d’entrada no entendria res. Molt més intel·ligents que no pas els terrícoles, com sabem des de Les cròniques marcianes de Ray Bradbury, allò que primer podrien constatar sense gaire esforç són les continuïtats geogràfiques i naturals d’aquesta zona, la seva importància estratègica en l’arc mediterrani i les seves afinitats lingüístiques i culturals.
Els antropòlegs marcians s’adonarien de seguida, amb estupor, de les barreres administratives, culturals i polítiques –imposades i consentides– entre les tres metròpolis d’aquest triangle del sud del continent europeu: Barcelona, València i Palma. Entre altres manifestacions culturals, la intel·ligència hipersofisticada dels marcians els menaria a interessar-se sobretot per una de les que tindrien per més antigues, estimulants i entranyables: les arts escèniques. Amb esperit analític, es disposarien, encuriosits, a esbrinar els fets i les causes d’aquesta situació anòmala.
Malgrat la vitalitat que hi descobririen, de ben segur que els semblaria inexplicable que no hi hagi un intercanvi molt més fluid de muntatges, companyies i professionals entre les tres ciutats. També considerarien una manca de visió i d’obertura que no s’hi practiqui una actuació de política cultural que abraci tot aquest territori i que permeti compartir projectes i iniciatives. Percebrien, a més, l’existència d’un empresariat monopolista i sucursalista molt més seduït per fer negoci que per fer cultura. Així mateix, els estranyaria, entre altres aspectes, que no s’establissin més complicitats de base entre associacions i entitats del gremi.
Caldria emprendre una operació per establir contactes, lligams i projectes entre Barcelona, València i Palma.
Quan s’endinsessin en l’estudi de les causes estructurals encara quedarien més estupefactes. Trobarien il·lògic que un estat d’Europa –continent valedor dels drets humans– faci tot el que està en el seu poder per evitar contra natura que alguns dels seus territoris avancin en termes polítics, socials, culturals i econòmics, i que els impedeixi constitucionalment federar- se. Els costaria d’entendre, als pobres marcians, per què un estat “democràtic” reprimeix els ciutadans per haver votat en un referèndum, màxima expressió de la voluntat popular.
Sens dubte, els marcians s’apassionarien davant d’un cas antropològic, sociològic i cultural com el dels Països Catalans, un dels triangles escènicament més creatius i culturalment més dinàmics del planeta. Estarien convençuts que, per salvaguardar un patrimoni tan ric com aquest, caldria emprendre urgentment una operació ambiciosa per establir contactes, lligams i projectes, sempre en peu d’igualtat, entre els agents de les arts escèniques de Barcelona, València i Palma, a fi de dinamitzar-les de cara endins en tota la seva varietat i pluralitat, i també projectar-les internacionalment amb veu pròpia.
