Lluïsa Cunillé (Badalona, 1961) és una autora d’absoluta referència dins el panorama dramatúrgic català dels darrers trenta-cinc anys. El seu teatre va traspassar el llindar del segle XXI sense afeblir-se ni una mica, ans al contrari.
Als anys noranta del segle passat va ressorgir amb força el teatre de text i les sales van tornar a incloure autors catalans en les seves programacions. Va ser en aquest context que, arran dels cursos que va fer amb José Sanchis Sinisterra a l’Obrador de la Sala Beckett, Cunillé va començar a donar a conèixer la seva producció: en només una dècada va estrenar obres tan emblemàtiques com Rodeo (1992), Libración (1994), Aigua, foc, terra, aire (1995), La venda (1997), Dotze treballs (1998), Apocalipsi (1998) i La cita (1999), entre d’altres. En aquesta primera etapa, la dramaturga va forjar una sòlida aliança amb Xavier Albertí, que ha dirigit fins a vint-i-sis espectacles a partir de textos o dramatúrgies seves: L’últim dia (2024) ha estat la seva col·laboració més recent.
Al pròleg d’Accident (1996), Sanchis Sinisterra va encunyar el terme, ja cèlebre, de “poètica de la sostracció” per referir-se al teatre de Cunillé: el conflicte és insinuat, omès, postergat, relativitzat o portat al terreny lúdic; l’economia expressiva ateny el misteri; l’austeritat muta en densitat. Enfront d’aquesta etiqueta, ja superada, estudiosos com Laurent Gallardo han defensat la idoneïtat de parlar d’obertura a la significació i d’ambigüitat –més que no pas d’opacitat i de manca de concreció–, posant en relleu l’exigència de llibertat inèdita a què respon aquesta escriptura.
Poètica ampliada
Al llarg del segle XXI, l’autora ha continuat fidel a la seva poètica, amb obres com Passatge Gutenberg (2000), Occisió (2005) o El temps (2010), però s’ha obert també a nous territoris: ha diversificat les estratègies espaciotemporals; ha ampliat el camp del personatge i la seva exploració a través de la paraula; ha hibridat gèneres i registres; ha guanyat en contextualització històrica (Barcelona, mapa d’ombres, 2004; El bordell, 2009; Dictadura, 2010) i en compromís polític (Après moi, le déluge, 2007; Geografia, 2014; El carrer Franklin, 2015; Islàndia, 2017). A més, en diàleg amb la tradició, ha anat eixamplant l’espectre, enormement eclèctic, d’influències culturals; en tàndem amb Albertí, ha adaptat sarsuela (El dúo de La Africana, 2007; La corte del Faraón, 2008), teatre de varietats (La Pajarera, 2011), l’obra d’intel·lectuals heterodoxos (PPP, 2005), etc. La Companyia Hongaresa de Teatre, que Cunillé va cofundar el 1995 amb Lola López i Paco Zarzoso, ha dut a escena nombrosos espectacles seus (Aquel aire infinito, 2003; Il·lusionistes, 2004; Conozca usted el mundo, 2005).
Amb la seva tenaç indagació dels marges, aconsegueix captar la foscor íntima del nostre temps
Més enllà de tota aquesta diversificació temàtica i formal, el teatre de Lluïsa Cunillé reenvia –també en les seves obres més recents: El jardí (2021), El gos (2023) i Al contrari! (2024), totes tres dirigides per Albert Arribas –a una insubornable postura ètica, relacionada amb els mecanismes de resistència íntima que permeten als personatges continuar mantenint la seva parcel·la de llibertat i fer front als processos de desintegració i corrosió, així com defugir els tòpics i intervencionismes banals.
Amb la seva tenaç indagació dels marges, la dramaturga aconsegueix captar la foscor íntima del nostre temps –en això rau la seva contemporaneïtat intempestiva, que diria Agamben– i traçar un mapa d’ombres de la contemporaneïtat.
