Com serà el teatre català de l’any 2058?
La pandèmia va ser la prova de foc. Sense la interacció entre uns intèrprets que fan i un públic que mira mentre comparteixen el mateix aire, el mateix espai, no hi ha teatre. Es van fer tota mena de provatures, però tot allò no era teatre, sinó coses que s’hi aproximaven.
En els últims anys hem vist espectacles escrits amb l’ajuda de la intel·ligència artificial (IA), protagonitzats per robots, amb realitat virtual. Tanmateix, encara es continuen fent espectacles guiats per la mínima expressió: un intèrpret que s’adreça a uns espectadors. Els grans canvis s’han produït en la tècnica. Fa trenta anys era una heretgia que actors i actrius anessin microfonats, i avui dia gairebé no hi ha funció sense amplificació, cosa que ha canviat totalment la manera d’interpretar. Ja no és tan necessari que els que són sobre l’escenari projectin tant la veu i puguin bellugar-se d’una manera, diguem-ne, més natural.
Ja no són totalment necessàries grans escenografies de cartró pedra, sinó que el mapping i el vídeo han possibilitat la recreació de qualsevol espai, fins i tot amb més efectivitat que la reproducció realista. La imatge ha fet un salt, tant en la qualitat com en el preu. Avui dia, amb pocs recursos, un director d’escena pot aconseguir el que vulgui. Però el magnetisme d’un espai buit, amb una persona o un grup de persones que interpel·len un públic en directe són imbatibles. Un ritual que, amb escasses modificacions, s’acosta molt al que passava a Atenes el 429 aC quan Sòfocles va estrenar-hi Èdip rei.
El teatre anirà assumint tots els avenços tecnològics, però es continuarà fent com en els últims 2.500 anys
En el futur canviaran les maneres de fer, els estils, les escriptures, els vestuaris i les escenografies, potser la nostra escena s’assemblarà més a l’europea, sense tant tresillo i més abstracció. Però les històries continuaran manant. Èsquil, Shakespeare i Txékhov seguiran sent-hi, sens dubte. El que és impossible saber és quins seran els nous clàssics. Vint anys enrere, Brecht era imprescindible i avui ningú no se’n recorda. Fa deu, Pinter. En canvi, la curta obra que va produir Sarah Kane se segueix revisant.
Dels milers d’obres que s’estrenen cada any a tot el món, són poques les que transcendeixen la contemporaneïtat. L’últim gran moviment que ho ha fet són els in-yer-face britànics de la dècada de 1990. I ja ha plogut força. L’IA segur que entrarà en joc i el que posarà en dubte serà el sempre tan qüestionat, quan parlem de teatre, concepte d’autoria. De qui seran els drets? Aquest serà el gran dilema, però mentre el teatre sigui tan poc negoci, potser el més petit de les arts, no cal preocupar-se gaire. El teatre continuarà sent immune als canvis. I aquí rau la seva força.
