Pel que fa a la relació amb les audiències, la dificultat per recuperar el públic i per interpretar el canvi d’hàbits després del llarg període de reclusió o d’obertura a mig gas postpandèmic ha tingut efectes greus en la viabilitat de molts projectes. Les xifres disponibles de la temporada 2021-2022 mostren una davallada del públic, en particular entre abril i juny; sense disposar encara d’una anàlisi acurada de les dades, s’intueixen comportaments diferenciats en funció de la tipologia dels espectacles i dels públics. En línies generals, podem afirmar que la programació amb referents més comercials o amb menys connotació seriosa se n’està sortint millor. Sembla que els públics busquin més el gaudi col·lectiu, o fins i tot l’evasió, i —com ja s’observava abans de la pandèmia— espectacles amb referents coneguts. Així, les dades mostren que els musicals, les comèdies i les obres amb intèrprets reconeguts se n’estan sortint millor que els espectacles de creació contemporània.

No disposem d’un observatori on s’analitzin a fons les dades i es comparteixin obertament

Pel que fa a la tipologia dels públics, està costant molt recuperar el col·lectiu d’edat avançada, cosa que afecta més certes tipologies d’oferta, per exemple l’òpera. Probablement això es deu al fet que ha estat el grup poblacional més afectat per la pandèmia i en conseqüència el que li està costant més tornar a espais tancats amb molt públic. Per una altra banda, cal tenir en compte la competència enorme de l’oferta audiovisual de consum domèstic, que els perío­des de confinament han accentuat. Aquesta no tan sols afecta la població jove, sinó també aquells grups d’edat que tornaven al teatre després del període de cria i que ara sembla que els costa més. Finalment, cal tenir en compte un canvi subtil en els valors simbòlics de grans capes de la població. Per a molts el teatre ja no té aquella aurèola social o cultural (per exemple, molt joves no expliquen que els agrada el teatre per evitar ser considerats uns friquis), i aquest fet desplaça les pràctiques culturals considerades massa serioses.

Les estratègies dels teatres per recuperar i fer créixer els seus públics depèn en bona part de la capacitat per interpretar aquestes tendències, d’establir relacions de més proximitat i complicitat, de potenciar experiències de gaudi col·lectiu i al mateix temps ser capaços de seduir i comunicar millor. Malauradament, més enllà d’alguns projectes que estan analitzant acuradament els seus públics a partir de les dades de ticketing, no disposem d’un observatori on aquestes i altres dades s’analitzin a fons i es comparteixin obertament. Les organitzacions més petites no s’ho poden permetre, i a les més grans els costa compartir. Cal, en aquest sentit, una política d’estatque supleixi aquesta mancança i permeti un aprenentatge col·lectiu que beneficiï tot l’ecosistema cultural. Però també és necessari un canvi de prioritats en els perfils dels professionals. Avui dia no és possible dedicar-se a gestionar teatres sense conèixer aquesta àrea. Des dels programes formatius en gestió cultural ho estem fent, però cal un canvi de mentalitat més general.

Pel que fa a la digitalització, l’altre gran repte pendent, sovint s’ha restringit la mirada a les estratègies de comunicació i a la venda d’entrades o a qüestions tècniques de producció, i només esporàdicament a l’anàlisi dels hàbits de participació i compra d’entrades o a la transformació del procés creatiu i de la proposta escènica. Sembla evident que la digitalització fa temps que ha arribat i que al seu darrere venen els avanços en realitat virtual i intel·ligència artificial. Necessitem enginyers sensibles als fets culturals i gent de la cultura que incorpori aquests aspectes amb naturalitat al seu dia a dia professional. Només així ens en sortirem!