De com algunes propostes de la cartellera adreçades al gran públic s’omplen de tics del teatre més experimental Auca#88
Dinamita de fogueig
El destacable i injustament poc comentat llibre La cadira trencada (Arola, 2018), de Núria Perpinyà, fa un tomb per una de les etiquetes més estirades a casa nostra, “teatre d’avantguarda”. L’autora identifica tendències i trets del moviment, no tots necessàriament positius. Casualment o no, al cartell del Festival TNT d’enguany també sortien estranyes cadires, diferents maneres de fer seure les arts escèniques. Un festival sempre és una tria subjecta a l’atzar, a deixar fora de camp una gran part d’artistes (vegeu si no una altra crònica possible de l’Alba Cuenca). Així, la meva selecció d’espectacles de la mostra de noves tendències escèniques de Terrassa va destacar per això que Perpinyà identifica com a teatre “contra el contingut, al qual [els artistes] consideren superficial comparat amb la forma i l’estructura. La clau és la composició i l’abstracció intel·lectual”. Muntatges concebuts i adreçats a minories, metadiscursius, autoreferencials, fins a cert punt innòcus en tant que la concepció d’epater le bourgeois està deixant pas als manuals de la correcció política i moral. A qui tenen por d’ofendre els artistes?
Ils dansent
Molt s’està comentant el nou espectacle de La Calòrica, almenys ho fan els privilegiats que han aconseguit entrada. La resta es dedica a criticar l’elecció de la seu del Lliure de Gràcia com escenari, i no els falta raó, perquè la companyia està més que preparada per a la gran Fabià Puigserver. Ho demostra el fet d’haver exhaurit totes les localitats abans d’estrenar. Sembla que els calòrics tot ho transformen en or, fins i tot la complicada pirueta de Le congrès ne marche pas. El triple salt mortal és arriscat: fer un espectacle en francès i anglès sobretitulat, sobre un tema històric del segle XIX i, en bona part, narrat en veu en off. A diferència d’obres anteriors, l’humor és més latent que mai, sofisticació última del to de farsa habitual que només molt al final esdevé grotesc per a un clímax de rialles. Fins i tot malgrat l’escena final un punt naïf, estem davant d’un dels espectacles més fascinants de la companyia, una fita en gosadia que toca molts pals. Avantguardista en les formes, que per moments semblava el teatre coreogràfic d’El Conde de Torrefiel, però no per això eteri o abstracte, al contrari, amb una lectura política (de present, passat i futur) ben concreta i afilada. Chapeau!
Coloms postdramàtics
Alguns no se n’adonen, però això que s’anomena l’escena postdramàtica (teatre que trenca amb la prevalença del caràcter mimètic de la ficció dramàtica i amb la seva lògica i causalitat) ja no té res de nou, que en venim parlant des dels setanta. Ja no és només un tret dels espectacles alternatius, l’etiqueta “post” pot formar part d’un teatre per a grans audiències. Ho demostra la nova La plaça del Diamant que dirigeix Carlota Subirós a la Sala Gran del TNC. Al contrari del tòpic postdramàtic, el text aquí sí que importa, és el centre neuràlgic d’una lectura coreografiada a 10 veus i música, ritual performatiu fet d’objectes. Cap de les lectures anteriors de l’obra de Rodoreda havia ressonat tan plural i polièdrica, amb unes actrius en estat de gràcia, unides en la diferència de registres que s’alineen en la construcció d’un sol personatge. Un espectacle dens, emotiu i rigorosament innovador en les formes per comparació a altres propostes de la Sala Gran. Qui diu que els “nous llenguatges” no poden arribar a tots els públics?
El joc de les butaques
Tornant a La cadira trencada, Perpinyà descriu cap al final del llibre una metàfora de l’avantguarda del teatre català a partir d’una obra de Joan Brossa, David (1997). Compara el moviment artístic amb una cadira partida en dues meitats, un seient que incomoda una part del públic. Alguns espectadors no saben com ocupar la butaca tallada en dos per l’avantguarda, però n’hi ha d’altres, en canvi, que leviten de goig per sobre de l’objecte de la transgressió de les formes i els rituals. Aquesta és la gràcia, hi ha els puristes de la forma i els entusiastes del contingut, però, per sort, alguns espectacles conjuguen totes dues vessants.
