El dia que va desaparèixer l’acomodació

Què passaria si de sobte no anessin a treballar totes les persones que treballen d’acomodadores als teatres?

El vestíbul del Mercat de les Flors s’endevina tan sols gràcies a la llum natural que entra pels finestrals. Una regidora travessa l’entrada i els primers espectadors l’aturen per preguntar-li per la funció d’avui. La seva resposta és seca: avui no han vingut els acomodadors. La cap de sala truca per telèfon compulsivament, però ni rastre. Ningú de l’equip d’acomodació dona senyals de vida. L’entrada es va omplint. Els espectadors més previsors volen assegurar-se que la localització i l’hora són les correctes, d’altres fan espirals buscant el lavabo, d’altres actuen com de costum: com si els acomodadors no hi fossin. Falten quinze minuts per començar l’espectacle, i cancel·lar la funció no entra dins dels plans.

Obrim sala. La gent ensenya les entrades, però no hi ha ningú per validar-les. N’hi ha que remuguen: “Llavors per què he pagat?”. Obren Twitter per queixar-se’n, i allà descobrim que no és només aquí, al Mercat, que no hi ha acomodadors. L’acomodació ha desaparegut a tota la ciutat. La veu s’escampa, i molts aprofiten per trucar a amics i familiars perquè entrin sense entrada a l’espectacle exhauridíssim de la temporada. Cues enormes envaeixen els teatres, i tothom hi entra. La sala MAC està a rebentar. La gent sense seient seu a les escales, i quan ja estan plenes ocupen la cabina de control. Els tècnics insisteixen que allà no hi poden ser, però ja no hi ha qui els tregui d’allà. A primera fila, dos abonats defensen que aquell és el seu seient. Un d’ells no s’ha adonat que la seva entrada no és per a la funció d’avui, sinó per a la de demà. Ja s’estan intercanviant uns quants cops de puny. Saliva, sang i dents voletegen per sobre les butaques. Allaus salvatges d’espectadors provoquen caigudes encadenades.

Les escales són les grans enemigues: la gent cau en cascada pels esglaons de la sala gran del Nacional, quantitats indecents de criatures s’escorren pel buit de la barana de les escales de cargol que porten a la sala Pina Bausch. Les funcions, malgrat tot, comencen (trenta minuts tard). No passen ni tres minuts sense que soni una notificació.

Avui, els músics del Palau de la Música han de competir contra els cling dels telèfons, així com els actors de la Beckett han de competir contra el crec de les patates que els espectadors han entrat del bar. El bar de l’Antic també fa que la gent entri amb begudes a la sala. A tot arreu els terres es mullen de cervesa, refrescos, orins dels espectadors que mai van trobar el lavabo i altres fluids que evitarem mencionar. Això és Can Pixa.

EL CAOS REGNA PER TOTES LES SALES DE LA CIUTAT

Al Romea, l’Arquillué ha aturat la funció després que una espectadora li cridés si podria tornar a repetir la frase anterior del monòleg, que no estava gravant. Fotos i enregistraments envaeixen tota l’escena barcelonina, distraient els intèrprets i donant fruit a interpretacions lamentables. Enmig del solo d’una ballarina del Mercat, algú s’aixeca per marxar, fent aixecar també tota la seva filera. Després de quaranta minuts esperant que sortís la Vilarasau, s’ha adonat que allò no devia ser el Teatre Lliure. Encara més espectadors confosos pivoten entre els Lliures de Montjuïc i de Gràcia.

Al Condal, un home s’uneix al cos de ballarins del musical del moment perquè diu saber-se la coreografia de memòria (no). Una jove puja per aturar-lo, i un dels ballarins li clava una puntada de peu fent una pirouette. Les funcions s’aturen, onades de gent van a camerinos a saludar els artistes, d’altres fugen carregats d’elements de l’escenografia. A L’Auditori, un senyor que fumava un puro decideix apagar-lo (sense èxit) a terra. La fusta crema, el foc es propaga per tot arreu provocant estampides d’espectadors i músics que desconeixen el protocol d’emergència i no poden sortir.

Un focus del Liceu cau. S’encén. Torna a cremar. És un campi qui pugui. En una de les llotges, dos espectadors lluiten per escapar, un empeny l’altre, cau des del quart pis i aterra mortalment sobre una senyora. El caos regna per totes les sales de la ciutat. Els vidres de les parets del Nacional s’esmicolen en mil bocins, la gent s’asfixia a la Flyhard, cauen des del balcó del Poliorama, es defensen amb els quadres de les parets del Maldà, les dues bandes de la Villarroel es disputen per fugir. Crits, caigudes, plors, sang, merda, desesperació. Tothom corre per la seva vida, els teatres es destrueixen. Un espectador que ha pogut salvar-se intenta descobrir quin és el motiu d’aquesta tragèdia. La regidora li respon: avui els acomodadors no han vingut.

Publicitat