Fa 12 mesos oferíem un reportatge sobre ConArte, que aleshores començava a donar les primeres passes. Dir que “la unió fa la força” és una obvietat, però no és sobrer repetir-la les vegades que calgui, perquè no sempre es troben els camins i els mitjans per articular-la degudament.
Tot i no ser l’autor de la frase, Napoleó I té l’honor que aquesta hagi passat a la història. I és que, com Napoleó possiblement va fer en el seu moment, només es pot aconseguir una unió eficaç quan es fa servir una cola elaborada amb un lideratge generós i empàtic, una confiança mútua, el convenciment que els objectius són positius per a totes les parts i una fortalesa i una resistència considerables davant dels entrebancs.
ConArte ha dedicat aquest any a experimentar i a perfeccionar la convivència, tan difícil com indispensable, de quinze sindicats repartits per tot l’Estat. La disparitat en la mida (hi ha sindicats molt grans, com l’AADPC, d’altres mitjans i uns quants molt petits) suposa un esforç important per retrobar camins i maneres de fer que resultin comuns, però les dificultats queden enrere si entenem la diversitat com una riquesa que ens complementa. De fet, tots els sindicats artístics, grans i petits, tenim un objectiu comú: defensar els drets dels treballadors, dels artistes. I si trobem els punts de confluència i treballem plegats per aconseguir les millores desitjades, l’èxit és al nostre abast.
Aquest mes de març se celebra un congrés extraordinari de ConArte, d’on sortirà una nova junta executiva i on es marcaran les línies d’actuació del futur amb projectes d’àmbit laboral, formatiu, cultural i sindical. De ben segur que molts sortiran del document “36 propostes per a la millora de la condició professional en el Món de la cultura”, elaborat des de Catalunya pel CoNCA, i trobaran a ConArte la millor plataforma estatal per plantejar canvis legislatius que beneficiaran tot el nostre col·lectiu.
Independentment dels projectes escollits, l’AADPC farà una aposta ferma i decidida per liderar aquesta nova etapa amb un tarannà constructiu, que donarà valor a la disparitat, s’interpretaran les diferències i la crítica com a millores, i es mirarà de portar a bon port aquest “exèrcit” de treballadors-artistes.
Tots sabem que la unió fa la força, però també sabem que perquè la unió es converteixi en força cal un procés alquímic amb voluntat, interès, treball, objectius clars i confiança com a ingredients bàsics.
