I ara que ja ha passat tot, ara que els nois són al carrer i amb una mica de sort se’n sortiran, ja podeu oblidar els titellaires. Com heu fet sempre. Ara que ja heu omplert titulars, tuits i instagrams amb la noble finalitat de defensar la llibertat d’expressió, ara que els jutges i els polítics han quedat ben retratats com el que són, podeu oblidar-los. Del tot. I esperar la propera extravagància que ens faci posar les mans al cap i fer-nos sentir que per sort som al costat correcte.
I els titellaires oblideu-los amb aquella tranquil·litat amb què tendim a oblidar tot allò que alguna vegada ens ha remogut. Oblidem-los i deixem que continuïn fent la seva feina. Com sempre. Lluny dels titulars. Lluny de les portades. Lluny de les seccions de política. Però també, i això sí que ens ho hauríem de fer mirar tots plegats, lluny de les pàgines de cultura, lluny de les crítiques, lluny de l’atenció dels mitjans especialitzats, lluny dels qui creuen que defensen la cultura, lluny dels qui creuen que fan teatre de qualitat, lluny de les càmeres, dels focus i dels premis. Ara que ja ha passat tot, podeu continuar fent servir la paraula titella com un insult només per referir-vos a algú sense criteri, i podeu continuar veient els titellaires com aquells homes bruts i barbuts que van amb carro, planten un castellet al mig d’una plaça i un cop han acabat passen el barret. Per caritat.
Els titellaires, ara que ja ha passat tot, continuaran sent als vostres ulls els més estranys de l’art escènic i continuaran vivint de vés a saber què. I fent obretes per a nens i nenes que si pot ser no empipin gaire, ni els pares, ni les mares, ni els mestres, ni els tècnics, ni els polítics, ni els jutges; que ja hem vist aquests últims dies que, si la cosa es complica, amb el titellaire tothom s’hi atreveix. I que al feble tothom es veu amb cor de fer-lo caure.
