El TNC de Portaceli presenta temporada en una setmana enrarida pel clima polític #Auca70
Maduixa salvatge
Després d’una setmana electoral intensa, ahir es va presentar la temporada 2023-2024 del Teatre Nacional de Catalunya, el TNC de Carme Portaceli que el pròxim curs canvia la comunicació al rosa; bé, al color “maduixa salvatge”, per a ser més precisos. El matís és important segons la directora, per “anar més enllà dels patrons marcats” i de les associacions cromàtiques establertes. Aprofundint darrere de la tonalitat del màrqueting, la nova programació consolida una línia ben traçada que se sustenta en diversos eixos concrets: la internacionalització de la casa, reforç de la programació per a joves, la difusió del patrimoni i el contacte amb altres territoris de parla catalana.
Tenir discurs
El tema central de nova la temporada del TNC serà la memòria i, com és habitual, Portaceli va dedicar una bona part de la seva presentació a argumentar ideològicament el rumb de tot plegat. La directora es va agafar a Bauman per alertar dels perills d’una societat líquida, va referir-se a les “forces del mal” que sacsegen una Europa desmemoriada que torna a tenir la guerra a dins, va queixar-se dels relats imposats sobre la Guerra Civil que no va ser una altra cosa que un “assaig del feixisme” i, en diverses ocasions, va citar el seu filòsof de capçalera, Emilio Lledó, per deixar clara una idea: “quan tot trontolla l’únic estable són els records i les idees”.
De gran format
Molta programació, 41 espectacles. El tret de sortida serà La plaça del Diamant, adaptació de la novel·la de Rodoreda dirigida per Carlota Subirós, producció estrella de la temporada (també del Grec) que Portaceli vol girar per aquí i fora com ja ho ha fet enguany Terra baixa. Al febrer, Josep Maria Mestres dirigirà Els Watson, una obra inacabada de Jane Austen amb un extens repartiment encapçalat per Mercè Arànega, Laura Aubert, Guillem Balart, Dafnis Balduz i Lluïsa Castell. A l’abril, Jordi Prat i Coll muntarà Els criminals amb Joan Carreras, Laura Conejero, Francesc Cuéllar i Lluís Soler com a protagonistes. Una altra de les produccions destacades de la temporada serà Amnèsia, de Nelson Valente, de nou amb Mercè Arànega a més d’altres intèrprets com Màrcia Cisteró, Míriam Iscla, Joan Negrié i Victòria Pagès. Portaceli s’ha reservat com a directora el muntatge La madre de Frankenstein, adaptació d’un text d’Almudena Grandes protagonitzat per Blanca Portillo que coprodueix amb el Centro Dramático Nacional.
Altres formes
Tornen per fi Nao Albet i Marcel Borràs, que amenacen amb el que serà el seu últim espectacle plegats, una distopia sobre un dels motors principals del món de la creació artística, l’ego. Agrupación Señor Serrano, Maria Pagés, Joan Yago, Cabosanroque són altres noms que destaquen entre un programa que posarà el focus en el públic jove, col·lectiu al qual s’adreça La festa, de Daniela Freixas, que tracta el tema de la sexualitat a través dels testimonis i les experiències d’adolescent dramatitzades. El VVAA Col·lectiu representarà la quota de creació més jove amb un espectacle que parla precisament de la nostàlgia de la joventut. També el teatre familiar tindrà el seu espai a través de la companyia Ponten Pie i l’espectacle Bajau.
Entre territoris
La companyia de dansa i teatre visual Peeping Tom tornarà a ser la gran l’estrella internacional convidada, tot i que altres projectes amb focus internacional estan entre les novetats més sucoses de la temporada. Del 22 al 28 d’abril hi haurà un petit festival amb set creacions libaneses de diferents disciplines. “Barcelona calling Beirut” vol ser un homenatge als artistes que viuen en un país “devastat per la crisi econòmica i la política, i lluiten malgrat la censura i l’empobriment general”. Destacada també la presència de l’espectacle است (“És”) de la creadora iraniana Parnia Shams, que treballa des de Teheran amb un grup d’actrius per parlar de la violència que pateixen les dones al seu país. I més a prop, en cap altra temporada el TNC no havia tingut tantes col·laboracions amb el conjunt de territoris de parla catalana, amb un Shakespeare (La tempesta) de l’Institut Valencià de Cultura, una coproducció amb l’Escena Nacional d’Andorra, dos espectacles gestats a les Balears i la presència dels valencians El Pont Flotant. Una bona sintonia política (“amb xat de Whatsapp inclòs entre els consellers”) que potser aviat s’esfumarà a l’ombra dels resultats de diumenge en les respectives eleccions autonòmiques.
L’ona expansiva del meteorit
També com a reacció als comicis del 28M, no es pot tancar aquesta auca d’actualitat sense comentar l’entrevista de la setmana, Juana Dolores vs. Xavier Grasset. Reaccions de tots els colors al desig de meteorits i destrucció de la dreta expressat per l’artista a TV3. Hi ha qui parla d’operació de màrqueting brillant per promocionar el nou llibre Rèquiem català, altres ho defineixen com una improvisació matussera mal argumentada. Alguns aplaudeixen la valentia d’increpar –i fins i tot insultar– els polítics a la televisió pública; altres remarquen les contradiccions, que l’artista parli d’ostracisme quan ha estat entrevistada i col·labora habitualment en tota classe de mitjans generalistes. Molts li treuen ferro a la diatriba, aquells que pensen que això d’épater les bourgeois fa temps que va passar de moda. El cas és que fa dies que l’entrevista gira i gira, potser com cap altre moment que recordem del programa Més 324. La notícia aquí és que una artista munti gresca en un plató de televisió, que mostri sense embuts la cara menys amable i intenti colar algun exabrupte més enllà de la correcció política, sense por a acabar inscrita en qualsevol llista negra. Com va deixar escrit l’Angélica Liddell a qui Juana Dolores tanta admiració professa, “El loco es capaz de evidenciar con su audacia el grado de cobardia de una sociedad”, però també, “el bufon se libra de la sensación de servidumbre burlándose de aquellos que pagan por verle”.
