És un dels grans noms del teatre català de la segona meitat del segle XX
El 3 d’agost vinent Maria Aurèlia Capmany hauria fet 100 anys. El seu signe del zodíac era lleó, qui ho hauria dit. La Capmany (les més grans les hem d’anomenar pel cognom) té tantes cares com li vulguem veure: l’escriptora, la dramaturga, la feminista, la política… I la teatrera, evidentment. El seu nom va lligat a algunes de les fites del teatre català de la segona meitat del segle XX, com ara la creació de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG), on va exercir de professora, directora i (quasi) líder espiritual, o la seva participació com a actriu a Ronda de mort a Sinera. A més, la Capmany va ser una fervent lectora i espectadora de teatre des de ben petita i les arts escèniques sempre van ser molt presents en la seva faceta pedagògica. Des de l’Escola Isabel de Villena a La Cova del Drac, des de Primera història d’Esther a Vent de garbí i una mica de por. Som-hi.
La mestra que feia teatre
La nena Maria Aurèlia Capmany va estudiar a l’Institut-Escola del Parc de la Ciutadella, el (breu) somni de la Generalitat republicana d’una escola laica, mixta, catalana i progressista. “Ens van educar per a un país que no existia”, explica Capmany a Montserrat Roig a la imprescindible entrevista del programa Personatges (que es pot veure íntegre en aquest enllaç). Acabada de llicenciar en Filosofia i quan ja estava fent la tesi doctoral, la Capmany va tenir un moment sobtat de lucidesa i va abandonar la vida acadèmica, arribant a cremar totes les fitxes que ja tenia redactades. Durant els anys quaranta i cinquanta va exercir de mestra a l’Institut Albéniz de Badalona i a l’Escola Isabel de Villena, a Barcelona, on el teatre sempre era present a les seves classes. Aquesta escola és cabdal en la trajectòria de la Capmany, però també en la història del teatre català, perquè la seva fundadora i mestra Carme Serrallonga (continuadora de l’esperit laic i republicà de l’Institut-Escola) seria també una de les fundadores de l’EADAG i, a més, l’encarregada d’ensenyar als alumnes la fonètica catalana.


De l’ADB a l’EADAG
Teatrera de mena, un dels seus primers flirteigs amb el teatre va ser com a actriu, quan una colla d’intel·lectuals va voler organitzar una lectura dramatitzada de Primera història d’Esther, el “monument a la llengua” de Salvador Espriu, l’any 1952. En aquesta colla hi havia noms com els de Joan Oliver, Montserrat Sans, Jordi Sarsanedas o la mateixa Capmany, en el paper de Secundina, i la lectura s’havia de celebrar a casa de la família Ulriach, a la part alta de Barcelona. Finalment, amb l’excusa d’un robatori nocturn i probablement pel temor de la família d’acollir una activitat tan desvergonyida i bohèmia, la lectura va ser cancel·lada. La Capmany seguiria fent teatre, però.
La primera obra dramàtica que va escriure va ser Tu i l’hipòcrita, un encàrrec que Jordi Sarsanedas li va fer per a l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB). Aquell “intent de teatre nacional català”, segons paraules de Jordi Coca, no deixava de ser una colla de burgesos catalanistes benintencionats que es reunien per fer teatre, amb un amateurisme molt voluntariós, però sense gaires més ambicions. Un altre desencantat que va passar per l’ADB va ser un jove Ricard Salvat, que (com era habitual en ell) va tenir algunes friccions personals amb la direcció de l’entitat. Quan a Salvat se li va presentar l’ocasió d’abandonar aquella institució plena de “gent de la Lliga” (la pre-Convergència), no va tenir cap mena de dubte a tocar el dos. L’oportunitat va venir el 1960 gràcies a Alexandre Cirici Pellicer, que va proposar a Salvat la creació del departament teatral de l’Escola d’Art del Foment de les Arts Decoratives (FAD), institució que naixia amb l’objectiu d’esdevenir una mena de “Bauhaus a la catalana”. Salvat va convèncer Capmany, Serrallonga, Ricard Albert, Manuel Trilla i Joan Salvat i se’n va anar de pet cap a la cúpula del Coliseum (que en aquella època era un cinema). A l’espai de la cúpula i les aules adjacents (batejades amb noms d’artistes com ara Paul Klee o Walter Gropius) i envoltats de quadres d’Antoni Tàpies, Joan Ponç o Albert Ràfols-Casamada, una colla de joves alumnes i professors van somiar una nova manera de fer teatre i, en definitiva, de viure, en una Barcelona submergida en la grisor més absoluta. La Maria Aurèlia ho tenia molt clar: “A l’Adrià Gual vaig aprendre a fer teatre, a actuar, a pintar decorats, a tallar vestits…”
Una colla de joves alumnes i professors van somiar una nova manera de fer teatre
Capmany hi treballaria de professora, amb assignatures com ara Els Grans Mites, Teatre Contemporani o Dicció Poètica, i hi faria pràcticament de tot. Salvat considerava la seva col·lega com un dels autors contemporanis que havien de passar a formar part del repertori del teatre català, juntament amb Joan Brossa, Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo o Llorenç Villalonga. Consegüentment, a l’EADAG es van estrenar El desert dels dies o Vent de garbí i una mica de por, una crítica despietada a la passivitat de la burgesia catalana (situada en tres èpoques diferents), i un text que demana a crits tornar a ser posat en escena (nota per als directors). La Capmany també va dirigir, a l’Adrià Gual, diversos muntatges: des d’Algú a l’altre cap de peça, de Pedrolo (amb Fabià Puigserver com a actor) a La Dorotea, de Lope de Vega, passant per Leonci i Lena, de Georg Büchner, amb una joveníssima Montserrat Roig com a protagonista. De la mateixa manera, la Maria Aurèlia agafava les regnes de l’escola quan Salvat es veia obligat a absentar-se, a causa dels seus nombrosos compromisos, ja fos per anar a dirigir un Lorca a Alemanya, assistir a un congrés de teatre o participar als consells mundials de la Pau. Els deixebles de l’EADAG recorden amb molta estima les vetllades interminables passades amb la seva mestra, que arribava a convidar-los tots a casa seva a continuar la festa.
“Talli qui talli el bacallà, una es queda sempre de portera”
Com a intèrpret, els dos papers pels quals la Capmany és més recordada tenen a veure amb el seu amic Espriu. En primer lloc, la portera Secundina de Primera història d’Esther (estrenada el 1962 al Teatre Romea). Capmany recorda, divertida, com alguns membres de la intel·lectualitat barcelonina no entenien com una escriptora com ella (i a la seva edat!) accedia a pujar a l’escenari a interpretar una dona del poble (“Que bé que escombraves…”, li deien, per dir alguna cosa). L’altre gran hit de la Capmany actriu va ser, sens cap mena de dubte, la Rossenda de Ronda de mort a Sinera (1965), que gràcies a la bona pensada que va tenir la discogràfica Edigsa podem escoltar a l’enregistrament que es va fer de l’espectacle (actualment digitalitzat). Amb una veu agudíssima i molta picardia, la Capmany és un dels personatges més memorables de l’entremès del Quim Federal, que més tard van interpretar altres actrius com ara Elisenda Ribas, Pepa Arenós i Lloll Beltran (a la darrera versió de la Ronda…, el 2002 al Teatre Lliure).

De la cúpula a la cova, sempre ben acompanyada
L’estada de la Capmany a l’EADAG va arribar a la seva fi el 1967, a causa de les diferències que es van produir entre ella i Salvat i el desig (natural) de la nostra teatrera de canviar d’aires. La Maria Aurèlia es va poder centrar, a partir d’aquell moment, en l’escriptura de textos dramàtics: obres com ara Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya (amb Xavier Romeu) o L’ombra de l’escorpí; i textos per a espectacles de cabaret com Dones, flors i pitança, La cultura de la coca-cola o Ca, barret!, escrits a quatre mans amb el seu company Jaume Vidal i Alcover i estrenats a La Cova del Drac, el mític local del carrer Tuset regentat pel cantant Guillem d’Efak.
La Capmany, com totes les grans figures de la cultura, va ser un ésser polièdric. Qui s’hi acosta o l’estudia com a escriptora, feminista o política, no hauria d’oblidar mai que si la Maria Aurèlia aconseguia convèncer i seduir, amb la seva intel·ligència i la seva gràcia natural, tot aquell que se li posés al davant, segurament era per una raó molt concreta. La Capmany en sabia un munt, de fer teatre. I què millor que el teatre per seduir, convèncer i alegrar-nos a tots plegats la vida?