Aquesta tarda m’han donat quatre curriculum vitae. Deu ser de les poques paraules que diem en llatí; a mi, però, m’agradaria saber què en feien dels “fulls de vida” (versió colombiana del CV) en l’època en què es parlava llatí. No ho sé, però sí que dic que a mi em causen malestar.
La posada en marxa de la Joven Compañía, que acaba d’estrenar a Madrid Invasión, de Guillem Clua, després de Fuenteovejuna, ha despertat un fugaç debat als mitjans sobre el tradicional abisme que hi ha al nostre país entre l’escena i els nois i noies d’entre 12 i 20 anys —a la pràctica i com a espectadors— i sobre la responsabilitat del sector i de les administracions en aquesta situació. Mentre que, a d’altres llocs, com el Regne Unit, hi ha institucions teatrals dedicades a aquest segment de la població (allà hi tenen, des de 1956, la companyia de joves actors National Youth Theatre, on van donar les primeres passes els avui cèlebres Hellen Mirren o Daniel Day-Lewis), a l’Estat espanyol l’abandó del teatre envers els adolescents ha estat clar. Ens hauríem de demanar quantes generacions de joves ha perdut el teatre espanyol pel fet de no prestar-los prou atenció.
Ara fa exactament set anys que la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Terrassa em van demanar si em volia posar al capdavant del CAET, Centre d’Arts Escèniques de Terrassa. I vaig dir que sí!
Ens retallen la sanitat, la cultura, les pensions, però mai no podran retallar-nos la creativitat.
És gairebé màgic que personatges de quatre dits, o lleons o tassetes de cafè, ens puguin fer sentir emocions…, i una petita part d’aquesta màgia la fem els actors de doblatge.
Un dia, el prexidente Mariano, xeñor de lox hilillox, va deixar anar: (*)
“A vexex la mejor dexixión ex no tomar ninguna dexixión, que también ex tomar una dexixión… xegún mi opinión, que ex la mía!”
Un moment de la lectura
El I Cicle de Lectures Dramatitzades organitzat per l’AADPC, AISGE i Fundació Romea va acabar just abans de Nadal amb “Assaig d’absoltes a Torlanda”, text inèdit de Josep Minguell que ell mateix va dirigir. La iniciativa, tot un èxit de públic, ha donat com a fruit quatre espectacles complexos i de gran qualitat que han anat molt més enllà del que s’espera d’una lectura dramatitzada. I el més important, ha complert un doble objectiu: crear sinergies i complicitats entre professionals de les arts escèniques i ser un trampolí per a intèrprets i directors.
Sembla mentida, però ja han passat quatre anys des que ens vàreu fer confiança en posar-nos al capdavant de l’AADPC.
Neus Ballús, directora del llargmetratge
Llegia, aquest estiu, la batalla que duu a terme la comissària europea de Justícia Viviane Reding perquè sempre en cas d’igualtat de qualificacions professionals hi hagi, per llei, un 40% de dones a les juntes directives de les empreses i la resistència dels estats que diuen que Europa no s’hi fiqui.
