Va néixer amb vocació local, però la mostra d’estiu de Barcelona s’ha anat consolidant pas a pas com un dels referents de l’escena del sud d’Europa. Aparador de les noves tendències de l’escena mundial, ha teixit una xarxa de complicitats amb els grans festivals internacionals.
Si una primera història del Grec explica els seus orígens i el camí que mena fins al 1980, és a partir d’aquell any quan el festival comença a definir bona part dels trets que encara avui el caracteritzen. Amb Narcís Serra a l’alcaldia (a finals del 1982 va ser nomenat ministre de Defensa i seria substituït per Pasqual Maragall), encara es parla d’una campanya de teatre d’estiu més que no pas del Grec tal com l’entenem ara. Però ben aviat la cita ja comença a sortir de Montjuïc i incorpora nous espais com els jardins de l’antic Hospital de la Santa Creu i la plaça del Rei. També apareixen les primeres polítiques de preus per a col·lectius amb menys recursos i una mirada cada vegada més atenta al que passa als grans festivals europeus. És el moment en què la cita barcelonina intueix que, si vol créixer, haurà de fer-ho obrint-se al món i multiplicant els seus escenaris.
Els anys vuitanta van ser, precisament, els de la consolidació d’aquesta obertura. El festival va acollir figures internacionals i noms que avui formen part de la memòria escènica del segle XX, des de Dario Fo i Franca Rame fins a Vittorio Gassman, Merce Cunningham o Jeanne Moreau. Però també van ser anys de canvis d’orientació, d’incerteses i de redefinicions.
Hi va haver moments en què semblava que el Grec havia de limitar-se a una programació més popular, més curta o menys ambiciosa internacionalment, i d’altres en què es recuperava l’aposta pels grans noms i per una ciutat sencera convertida en escenari. En aquells anys treballen per definir el festival noms com Rafael Prada, Joan-Anton Benach, Biel Moll, Joan Maria Gual i Josep Anton Codina.
La direcció de Marta Tatjer va marcar un gir cap a un Festival d’Estiu de Barcelona més popular i musical, mentre que amb Elena Posa, a partir del 1988, el Grec va viure una etapa llarga de consolidació, amb més pressupost, nous espais i una voluntat clara de prestigiar-se sense perdre la connexió amb els públics.
Festa i descoberta
Durant els noranta, el festival es va fer més gran en tots els sentits. Amb Xavier Albertí a la direcció (entre el 1996 i el 1999) es produeix un creixement del festival pel que fa a espais de programació i nombre de propostes, a més d’una aposta clara per la diversitat, el risc i la contemporaneïtat. El festival va començar a assumir que la seva identitat no depenia només d’un amfiteatre de Montjuïc, sinó de la capacitat d’estendre’s per Barcelona i, fins i tot, més enllà. El Grec es va tornar metropolità, va reforçar la presència de la dansa, va incorporar sales alternatives i va aixoplugar sota el seu paraigua tant grans produccions públiques com propostes més modestes però decisives per entendre l’escena contemporània. Aquells anys van confirmar que el festival podia ser alhora una gran festa cultural d’estiu i un espai de descoberta, risc i experimentació.
 Marta Tatjer |  Elena Posa |  Xavier Alberti |  Borja Sitjà |  R. Szwarcer |  Leticia Martín |
Amb l’arribada del nou segle, el Grec va continuar redefinint-se. La direcció de Borja Sitjà va apostar per concentrar la programació, reforçar les coproduccions i consolidar el festival com una referència del sud d’Europa. Hi van conviure els grans noms internacionals, les dramatúrgies contemporànies, els muntatges maratonians i una creació local cada vegada més visible.
Més endavant, amb Ricardo Szwarcer, el festival va accentuar el seu perfil internacional, va acostar-se a públics joves, va establir complicitats amb altres cites culturals de la ciutat i festivals internacionals i va donar més espai al circ, a les propostes familiars i a les hibridacions entre llenguatges. El Grec ja no era només un festival de teatre: era un festival d’arts escèniques en el sentit més ampli, atent a la dansa, a la música i a les formes més noves de l’escena.
Complicitats
En la dècada següent, amb Ramon Simó i després amb Francesc Casadesús, el Grec va aprofundir encara més en aquesta condició oberta, diversa i urbana. Es van reforçar les inauguracions populars, es van explorar nous espais, es va consolidar el MiniGrec i es va donar continuïtat a una escena local que dialogava cada vegada més amb creadors d’arreu del món. La xarxa de complicitats que s’havia establert al llarg dels anys amb festivals d’Europa i el món ha donat pas a moltes coproduccions internacionals, ha situat Barcelona en el mapa de l’escena del sud d’Europa i ha obert al públic barceloní una finestra a les noves tendències de l’escena mundial.
 1986 |  1990 |  1995 |  2003 |  2019 |
Paral·lelament, la ciutat sencera s’ha convertit en paisatge del festival, des de Montjuïc fins a teatres, museus, places i equipaments de tota mena. En els últims anys, aquesta evolució no s’ha aturat. Amb Leticia Martín Ruiz com a directora artística des de l’edició de 2025, el Grec Festival de Barcelona continua buscant públics nous, espais nous i maneres noves d’habitar Barcelona durant el mes de juliol. Manté Montjuïc com a centre simbòlic, però es projecta sobre tota la ciutat i pensa les arts escèniques com una eina per llegir el present: la identitat, el conflicte, la comunitat, la memòria o el canvi.
El recorregut del festival és el d’una estructura cultural que no ha deixat de transformar-se. Ha canviat de dimensions, d’accent, de ritme i de prioritats, però no ha perdut mai la capacitat de ser un mirall de Barcelona i, al mateix temps, una porta oberta a altres escenes i altres maneres d’entendre el món.
