No és amor apassionat ni odi desesperat. Teatre i televisió formen un matrimoni estrany.
opinió
Hola a tothom, ja tornem a ser al cap del carrer!
Arriba setembre i, amb ell, l’inici d’una nova temporada teatral.
La iniciativa AccionsENTREACTE, engegada per l’AADPC per establir un diàleg directe amb els associats –diàleg del qual han de sortir idees que es concretaran en accions pràctiques i útils per al sector– es va inaugurar el mes de juliol passat amb una taula rodona en què cinc noms destacats de l’escena catalana van parlar sense embuts de la situació dels actors i actrius en aquests temps de recessió econòmica –i educativa i cultural i ideològica…
És l’artista el qui ha d’anar per la corda fluixa, no el sector cultural.
En el sector de la cultura tenim l’intercanvi com a recurs per finançar projectes, tot un avantatge de què rarament disposen altres sectors.
Ocho apellidos vascos s’ha convertit en poques setmanes en el film espanyol més taquiller de la història, és a dir, en un fenomen social espectacular i digne d’examen.
Sovint, un guardó dóna a conèixer persones i projectes que, d’una altra manera, no obtindrien ressò mediàtic. Altres vegades, dóna una pàtina de prestigi a professionals reconeguts i, de retruc, ajuda a oficialitzar el mateix guardó. Pel que fa als premis honorífics, concedits a una trajectòria, són un reconeixement a un esforç personal o col·lectiu, a la perseverança i a la lluita constant per superar les traves que obstaculitzen el nostre camí professional i vital.
El director del Festival Grec, Ramon Simó, ens dona les claus bàsiques per gaudir de la gran cita teatral de l’estiu.
Aquesta tarda m’han donat quatre curriculum vitae. Deu ser de les poques paraules que diem en llatí; a mi, però, m’agradaria saber què en feien dels “fulls de vida” (versió colombiana del CV) en l’època en què es parlava llatí. No ho sé, però sí que dic que a mi em causen malestar.
La posada en marxa de la Joven Compañía, que acaba d’estrenar a Madrid Invasión, de Guillem Clua, després de Fuenteovejuna, ha despertat un fugaç debat als mitjans sobre el tradicional abisme que hi ha al nostre país entre l’escena i els nois i noies d’entre 12 i 20 anys —a la pràctica i com a espectadors— i sobre la responsabilitat del sector i de les administracions en aquesta situació. Mentre que, a d’altres llocs, com el Regne Unit, hi ha institucions teatrals dedicades a aquest segment de la població (allà hi tenen, des de 1956, la companyia de joves actors National Youth Theatre, on van donar les primeres passes els avui cèlebres Hellen Mirren o Daniel Day-Lewis), a l’Estat espanyol l’abandó del teatre envers els adolescents ha estat clar. Ens hauríem de demanar quantes generacions de joves ha perdut el teatre espanyol pel fet de no prestar-los prou atenció.