Si volem proporcionar una visió acurada del teatre català dels últims anys, no podem deixar de banda l’aparició de nous debats entorn de la representativitat i la diversitat dels escenaris, una part important dels quals s’ha ocupat de qüestions de gènere i sexualitat.
L’obertura política i social respecte a les identitats LGTBIQ+ n’ha propiciat una visibilitat escènica creixent i una revisió incipient de la tradició (com la relectura queer dels pares del teatre català). Més visibilitat, però, no és necessàriament una visibilitat adequada o que fugi dels estereotips, i aquesta presència més habitual a la palestra també ha suscitat debats sobre la legitimitat de certes representacions, sobre quins cossos representen d’altres i sobre l’accessibilitat dels circuits escènics professionals.
Si repassem les lletres de la sigla, veurem de seguida que la visibilització del col·lectiu és irregular: mentre que les trajectòries de Guillem Clua o Josep Maria Miró, que han escrit múltiples vegades sobre identitats gais, estan més que consolidades, les creadores que s’han centrat en la subjectivitat lèsbica s’han mogut més aviat en els marges (penso en Laura Freijo, Las Glorias Cabareteras o Rosa Maria Isart, a tall d’exemple). Potser creadores més joves com Àfrica Alonso (autora del musical Una llum tímida) trobaran un camí més desbrossat.
Per altra banda, darrerament hem vist un bon nombre d’espectacles que escenifiquen expressions de gènere no normatives. En més d’una ocasió, a més, han recollit la torxa de dissidències històriques (pensem en Ocaña, reina de las Ramblas, de Marc Rosich) i en un panorama teatral, el català, més aviat oblidadís de la pròpia tradició, això s’ha de celebrar. Sovint, aquestes expressions no normatives s’han encarnat en cossos biològicament masculins (de Wanda Pitrowska a Roberto G. Alonso, passant per Isadora a l’armari, de Marc Rosich); en canvi, podem preguntar-nos quina visibilitat ha tingut la masculinitat femenina, posem per cas la de les lesbianes butch. Sembla obvi que el disciplinament del cos femení al sector (que, com ara sabem, comença a les escoles de teatre) també repercuteix en la invisibilitat del col·lectiu.
Què podem dir, altrament, respecte a les lletres més minoritàries de la sigla? La bisexualitat ha estat anecdòtica i la intersexualitat també, però és de rigor esmentar l’intel·ligent i abrandada Hermafrodites a cavall o la rebel·lió del desig, de la Cia. Que no salga de aquí, que el desembre passat va recuperar el Tantarantana. A més, cal no oblidar les (encara poques) obres que persegueixen la inclusió sense fer-ne bandera (com Temps salvatge, de Josep Maria Miró) o aquelles que no es limiten a una de les lletres de la sigla i procuren evitar el risc de tokenització: és el cas de la canalla Tránsitos, de David Teixidó, que agrupava dones trans, homes gais i una persona no binària.
Entre l’assimilació i el trencament
Com ha succeït històricament amb les lluites del col·lectiu, les narratives escèniques han oscil·lat entre una voluntat d’assimilació (Smiley, de Guillem Clua, en seria un bon exemple) i una intenció trencadora, de transformació del caràcter opressiu de les narratives dominants sobre l’homosexualitat (Personas escandalosas que no caben en el mundo, d’Orientación Colectiva Loli) o la transsexualitat, però sobretot del conjunt del sistema sexogenèric. Aquesta tensió és palpable en les nombroses obres centrades en identitats trans dels darrers anys, que en alguns casos beuen de postulats transfeministes o queer, i en especial del pensament de Miquel Missé (Limbo, de Marc Rosich i Les Impuxibles; Transbord, de Sebastià Portell, i Cavallet de mar, de Pau Coya); i en d’altres s’adrecen al gran públic per demanar acceptació i normalització (Trans (més enllà), de Didier Ruiz, o Alan, el musical, de WeColorMusic).
Com que hi ha molts tipus de platees, és desitjable que aquests dos enfocaments convisquin. Encara més: la convivència és símptoma d’una varietat de produccions molt saludable, i no és exagerat afirmar que la representació de les identitats LGTBIQ+ viu el seu millor moment. Només ens queda desitjar que vagi a més i a millor.
