La posada en marxa de la Joven Compañía, que acaba d’estrenar a Madrid Invasión, de Guillem Clua, després de Fuenteovejuna, ha despertat un fugaç debat als mitjans sobre el tradicional abisme que hi ha al nostre país entre l’escena i els nois i noies d’entre 12 i 20 anys —a la pràctica i com a espectadors— i sobre la responsabilitat del sector i de les administracions en aquesta situació. Mentre que, a d’altres llocs, com el Regne Unit, hi ha institucions teatrals dedicades a aquest segment de la població (allà hi tenen, des de 1956, la companyia de joves actors National Youth Theatre, on van donar les primeres passes els avui cèlebres Hellen Mirren o Daniel Day-Lewis), a l’Estat espanyol l’abandó del teatre envers els adolescents ha estat clar. Ens hauríem de demanar quantes generacions de joves ha perdut el teatre espanyol pel fet de no prestar-los prou atenció.

Ara fa exactament set anys que la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Terrassa em van demanar si em volia posar al capdavant del CAET, Centre d’Arts Escèniques de Terrassa. I vaig dir que sí!

Ens retallen la sanitat, la cultura, les pensions, però mai no podran retallar-nos la creativitat.

És gairebé màgic que personatges de quatre dits, o lleons o tassetes de cafè, ens puguin fer sentir emocions…, i una petita part d’aquesta màgia la fem els actors de doblatge.